dijous, 11 de desembre de 2008

CAP - Específic A - Una passetjada pels blocs

Benvinguts al meu bloc, companys i companyes de classe!!!

Com podeu veure, aquesta és una eina molt útil per comunicar-se d'una manera diferent i interactiva amb gent de tot el món i amb gent del nostre entorn, cosa que podem veure a la pàgina d'inici.

Podem trobar molts tipus de blocs: els familiars, els de viatges, de futbol, de cinema, de música... podem trobar tants com persones diferents, però els que més ens interessen són aquells que parlen d'ensenyament i que ens mostren recursos per fer si no més fàcil, potser més divertida la nostra tasca (de moment futura) com a docents. Per exemple, ací tenim una iniciatica d'una classe de 2on de batxillerat en la qual el professor va dir als alumnes que es crearen un bloc per poder comentar noticies i també per veure la feina de cometari de text.
Cal tindre en compte que l'univers dels blocs és una gran cadena: quasi sempre un bloc pot dur a un altre de les mateixes característiques, per això, ara us mostraré el bloc de Toni Teruel, que el podem trobar a la llista de blocs de la meua pàgina.

Acompanyeu-me en el viatge i si us perdeu, pregunteu, preguntant s'arriba a Roma!!!!!!!

dijous, 27 de novembre de 2008

Com vols que t'ho diga?



لا اسمحوا لي


אל תתנו לי


मुझे मत देना


Không để cho tôi


Ikke la meg


Nie pozwól mi


Nu lăsa să-mi


Не допускайте мен


Не дайте мне


Nenechte mě


Ne dopusti mi


Lad ikke mig


Låt inte mig


Älä anna minulle


Jangan biarkan me


Μην επιτρέψτε μου


Lassen Sie mich nich von mir


Non vorrei


Don't you slip away from me


Não me deixe


Ne me quitte pas


No me dejes


No em deixes...

dimecres, 19 de novembre de 2008

Sis coses que et fan sentir feliç

Pensava que aquest bloc era una mena de camp de solitud on escriure les coses que considere importants i alguns missatges subliminals a Pepito Grillo que de tant es tant es passa per ací, però fa uns dies vaig veure un comentari on em lligaven a una mena de correu spam o cadena sense final... Sincerament, pensava que açò no ho llegia ningú!!!!!!!!! Si que em va fer il·lusió encara que vaig desconfiar un poc... No sé si podré continuar-ho però ho intentaré. Aquesta cosa del mem és un concepte força estrany encara que havia sentit parlar d'ell... Quan s'aclarisquen que m'ho facen saber...

Les sis coses que em fan sentir feliç...
- Passar una nit amb els amics sense parar de riure i després recordar les anècdotes
- Escoltar o cantar la meua cançò preferida (o una d'elles) i poder gaudir dels ulls de la meua persona especial.
- Estar encara que siguen cinc minuts amb eixa persona tan especial i aconseguir furtar-li un somriure
- Viatjar i sentir-me com a casa, cosa que només m'ha passat a París...
- Passar hores fent el gamba amb els violoncels i crear numerets nous
- Veure i sentir que sóc important i especial per als meus amics

I ara crec que toca dir a qui li diré que participe i perquè...
Xavi, quan tingues una estoneta fes-ho, no costa res i així alces el cap dels llibres...
Marta, supose que li agradarà aquesta cosa, a veure si es reenganxa al bloc
Maite, és molt curiòs açò, fes-li un ull a la cosa...

La veritat és que no conec més gent que tinga un bloc i que el mantinga actualitzat, així que supose que ací acaba la meua aportació al mem.
The end.

dijous, 13 de novembre de 2008

Preguntes i respostes


Saps quan confies que alguna cosa és quasi segur que va a passar i ho esperes amb moltes ganes, perquè pot ser és el darrer recurs que et queda, i descobreixes que allò que esperaves no va a passar i a sobre has fet un dels grans ridículs de la història i això et fa recordar, a mode de flash-back, aquells temps en que aquestes coses et passaven molt a sovint i que ja havies soterrat en el racò més profund de l’abisme de la memòria?
Doncs, sí, eixes coses sempre tornen a apareixer, és allò del “sino” o del “Fortune rota volvitur”. I en aquests casos mai saps com sentir-te: no pots enfadar-te perquè no guanyes res amb una rabieta estúpida que no porta a cap lloc, només a perdre credibilitat i, pot ser, autoritat (en el sentit antic de la paraula (auctor, auctoritas)).
Parlar de decepció... A mi sempre m’ha semblat una cosa molt greu que algú pense que l’he decebut... Una persona enfadada, amb una disculpa i una argumentació possiblement deixe d’estar enfadada, però, una persona decebuda? Com fas perquè una persona deixe d’estar decebuda? Una decepció és un sentiment molt més fort que un cabreig, és molt més profund, no té ira, però sí ferida...

dissabte, 1 de novembre de 2008

UMA al Palau de la Música!!!


Avui la Unió Musical d'Alaquàs està de festa: una gran representació de les activitats que es donen lloc dins d'aquesta associació cultural han actuat al Palau de la Música de València. En primer lloc ha actuat la Rondalla que han interpretat diverses peces de música valenciana amb balls inclosos. Després ha actuat la Jove Orquestra que ha tocat el Concerto Grosso I de Corelli i Pizzicato Polca, peça en la qual han actuat les xiquetes de l'Escola de Dansa i per acabar ha actuat la Banda Simfónica que han interpretat: El tambor de granaderos, Coplas de mi tierra, Celtic child (amb un cor de xiquets), Suplication for a future world (també amb el cor de xiquets) i com a bis el "zapateado" o Allegro vivo de la Gran fantasia española.

Jo he actuat en dues de les agrupacions: l'orquestra i la banda i m'he trobat molt a gust en les dues. En l'orquestra ha estat una experiència única, potser és la primera vegada que m'escolte clarament tocant en conjunt i aixó, en un primer moment m'ha esglaiat un poc però després m'he refet i la cosa ha anat prou be. També ha ajudat el fet que les solistes Laura Navarro (violí, of course!!), Saray Garcia (Violí) i Andrea Tárrega (violoncel!!!) feren una actuació espectacular!! La seua seguretat es transmitia a tota l'orquestra, encara que després ens confesaren que estaven un poc nervioses. L'orquestra va sonar molt molt bé.

Amb la banda, puc ben dir que és la primera vegada que els violoncels no tenim problemes ni amb les cadires, ni amb els faristols, ni amb l'espai i que hem tocat ben a gust. Se'ns escolta poc dins d'una agrupació tan gran, però a poc a poc fem feina.
Un gran dia per a la música feta per alaquasers i alaquaseres...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Tranquilitat i silenci



Tranquilitat i silenci.
És tot el que hi ha ara. És tard, com sempre.
Tranquilitat i silenci.
Amb molta cura pressione les lletres del teclat per tractar de fer el mínim soroll possible. Tots dormen.
Tranquilitat i silenci.
Dos elements molt preciats del quals no podem gaudir sempre.
Tranquilitat i silenci.
Ara ho escolte tot: el soroll del ventilador de l’ordinador, els sorollets que fa la cadira...
Tranquilitat i silenci.
Un allau de pensaments passen com un llamp cada vegada que tanque el ulls. Imatges inconnexes de tot, de tu.
Tranquilitat i silenci.
Mire els títols dels llibres de les prestatgeries, mire els noms dels autors, alguns familiars i altres no tant. Mire el apunts de la feina per fer. Mire l’hora... És tard…
Tranquilitat i silenci
Torne a llegir textos anteriors i no em reconec en ells… Jo no he estat capaç d’escriure això…
Tranquilitat i silenci
Et recorde, em recorde i mire la paret, eixa paret literària i real, eixa paret que... La paret que de cop i volta esdevé un enorme mur insalvable...
Tranquilitat i silenci
Seguretat i convicció
Serenitat i temps
Paciència i ganes
Inspiració i capacitat
Idees i recursos
Sort i padrins...

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Sous le ciel de Paris...


Diumenge vam tornar de París... Encara hui pense que ha estat un somni!!!!!

Vam fer camí cap a Barcelona el dimecres-dijous, la matinada del 9 d'octubre. El trajecte en el cotxe ja va ser molt especial: de tan animats que anàvem les 4 hores se'ns van passar volant i quan ens vam adonar ja teniem el cotxe aparcat al parking de l'eroport del Prat. Després d'unes quantes hores d'espera, vam pujar a l'avió des d'on vam veure l'alba en directe i de prop i on ens van donar de desdejunar (eren les 8 del matí!!!).

En aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle ens vam adonar que era evident que ja estavem a París. Ens va resultar molt fàcil arribar a la ciutat: en el propi recinte de l'aeroport hi ha una parada de tren RER que porta cap a la Gare du Nord. Quan vam arribar a aquella estació vam agafar el metro fins a la zona on teniem l'hotel: en el 3eme arrondisement prop de la Place de la Republique. L'hotel, un 3 estreles, no estava malament, si més no estava net!!!

Pel que fa els dies a París... em costa molt plasmar en paraules tots els sentiments que em va generar aquella ciutat, però una cosa em va quedar molt clara: París té una gran ascendència sobre mi, sembla que em parla, em sent molt a gust en aquelles avingudes i monuments i m'és impossible restar indiferent. Només vaig trobar a faltar una cosa: uns moments de solitud per escriure fidelment allò que em deia la ciutat, uns minuts de calma i silenci que arribaven a altes hores de la nit i que feien, per la distància i l'acumulació, que em deixara coses sense escriure...

Però sempre és millor tindre al record els moments inoblidabes: el dinar a la vora del Sena i el del Jardí de Notre Dame, l'estoneta a la gespa de Tulleries, el triomf que va suposar arribar a peu a l'Arc del Triomf des del Louvre, el passeig en bateau, les converses nocturnes, l'espera per pujar a la Torre Eiffel (pasdoble inclós), l'estada al segon pis de la torre (un moment màgic sense dubte) i veure-la il·luminada... I un centenar de moments més que no procedeix comentar però que em van fer canviar d'opinió o si més no, ajornar una decissió que rondava feia temps pel meu cap.

El record de la meua primera estada a París em va fer ser més conscient de la meua independència; el record de la meua segona estada a París em fa sentir que res no és impossible, que sempre hi ha una porta per a l'esperança i que els bons amics et fan viure moments meravellosos.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Se n'anem a Paris!!!!!!!!!


Potser encara no em crec que avui però de la setmana que vé ja hauré passat una nit a Paris i estarem dinant a Montmatre. Aquest és un dels meus somnis i és un viatge que em fa moltíssima il·lusió per la ciutat, pel fet de viatjar però sobre tot per la companyia.

La primera vegada que vaig estar a París (i no va ser quan la cigonya em feia el trajecte d'anada a casa) no vaig poder gaudir tant com haguera volgut de la Ciutat de la Llum, però aquell viatge em va mostrar que era capaç de tot. Va ser el moment, dalt de la Torre Eiffel, quan vaig veure aquella enorme urbs als meus peus, quan em vaig adonar que res no era impossible i que amb un poc d'esforç, ganes i il·lusió podria aconseguir qualsevol cosa i que la vida em seria més fàcil.

Aquell viatge va ser en un moment especial en la meua vida: era el darrer any d'institut, els companys passaven de mi i pràcticament vaig estar a soles tot el viatge però aquesta situació que haguera enfonsat a qualsevol, em va donar forces per creure en mi mateixa i per marcar-me uns objectius. Després d'aquell viatge va ser quan va començar la meua "etapa autista", com a mi m'agrada anomenar-la, ja que vaig deixar de relacionar-me amb aquells que d'alguna manera em menyspreaven i vaig començar també a ser més selectiva amb les amistats.

Tracte de descriure amb paraules qué va significar per a mi aquella estada a París i no sé si ho faig bé, però sé que és un lloc molt important, que em fa sentir coses i que aquesta vegada aniré amb gent que és molt important per a mi, amb aquelles persones són una part força important en la meua vida.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Jesucristo Superstar


Digue'm conservadora però hi ha coses que no puc entendre. Resulta que diumenge vaig anar amb uns amics a veure el musical Jesucristo Superstar i no és que jo esperara trobar-me a Camilo Sesto fent aquella interpretació sublim de Jesucrist, però tampoc esperava el que em vaig trobar. Per una part, el que més em va soprendre és el canvi radical en la lletra: sembla una adaptació políticament correcta d'un text que potser deia massa coses. En la versió anterior podies entendre que el malestar de Judes amb Jesús venia donat per un "canvi de plans" en la revolta que havien planejat que va passar de ser una mena de moviment social d'alliverament del poble jueu dels romans, a un moviment de caire religiòs. En la versió anterior queda molt clar aquest malentés per part de Judes i es pot entendre millor les seues reaccions posteriors. En la versió actual no entens perquè Judes es comporta com ho fa si no recorres als teus coneixements de religió. S'evita constantment la paraula "revolución" i es canvien paraules per altres que poden semblar més senzilles però que fan de la versificació un element complicat.

Aquesta mena d'actualització de la lletra pot respondre a diversos factors: assumptes amb el copyright de la versió anterior, un intent per canviar allò que ja s'ha fet i no repetir-se o tractar d'apropar la traducció al text original en anglés. Si el problema està en el primer punt, no es pot dir res al respecte però en els dos darrers sí: molta gent coneix aquest musical ja que va ser un referent de revolta quan es va estrenar per primera vegada i l'espectador espera escoltar aquelles cançons colpidores que quan les va escoltar per primera vegada li van fer pensar. Ara l'espectador es troba amb unes lletres molt diferents que no responen a l'esperit aquell sino que es tornen molt "light", la força de les paraules de la primera traducció de l'obra es perden en rodejos.

Pel que fa la posada en escena i els actors he de dir que el muntatge és excel·lent execpte en dos moments: el rei Herodes en aquest muntatge és una mena de mag payaso que resulta un poc absurd i que distrau amb els trucs de magia i l'altre moment és la incomprensible actuació en un dels moments en els quals Jesús està patint, una mena de concert rock sense sentit. Però llevant aquestes dues excepcions, la resta és molt correcte: podem trobar unes veus incribles entre les quals està Sandra d'OT que fa el seu paper molt bé i com no l'actor que interpreta a Jesús que és impressionant com també ho són la resta.

En conclussió, si no hagueren canviat tant la lletra seria el muntatge perfecte: colpidor i impressionant, no debades és la millor ópera rock de la història!!!!!!!

divendres, 26 de setembre de 2008

Les coses de la tecnologia!!!

En un post anterior vaig posar unes cançons que són molt especials per a mi i ara resulta que el lloc web d'on les vaig traure ha modificat nosequina cosa i ja no es poden veure. Aquestes són les grandeses de les noves tecnologies, que no paren de fer coses noves i ens deixen a mitges!!!
Doncs res, ací deixe una que no vull perdre i més endavant intentaré recuperar la resta...

Salut i bona música!!!!!!!!!!!

dimarts, 23 de setembre de 2008

Proses poètiques


Te deix, amor, la mar com a penyora.
Te deixe, amor, els meus ulls per veure clar.
Te deixe, amor, els meus llavis per sentir-los sempre.
Te deixe, amor, les meues mans, per que no et sentes sol.
Te deixe, amor, la meua ánima, perque no em val si tu no hi ets.
Te deixe, amor, el meu enteniment perque es nuvola si no te prop el teu.
Te deixe, amor, el meu cor perque deixa de bategar quan està tan lluny de tu.
Te deixe amor, la meua alegria perque s’acaba quan no puc gaudir dels teus ulls.
Te deixe, amor, les meues inquietuds perque tu les acceptes i veig que les comprens.
Deixa’m, amor, solament, el teu somriure com a penyora i amb aixó viuré savent que els meus ulls, els meus llavis, les meues mans, la meua ànima, el meu enteniment, el meu cor, la meua alegria i les meues inquietuds resten amb tu, segures per sempre.

Nota: Te deix, amor, la mar com a penyora és el títol d'un llibre de Carme Riera del qual us recomane la lectura.

divendres, 12 de setembre de 2008

Noves sensacions, noves cançons

Aquesta cançó no és nova per a una gran quantitat de gent, però si que ho és per a mi. Creia que coneixia la discografia de Lluís Llach però aquesta cançó em va sorprendre mentre feia un "treball d'investigació" per al Màster.
Amor particular és d'aquelles cançons que no diuen gaire amb el títol però que una vegada superes aquesta barrera i l'escoltes es clava directament al cor. És d'aquelles cançons que et fan pensar: "Si alguna vegada algú em diu que m'estima, m'agradaria que de fons sonara aquesta cançó". Aquesta és una cursilada de manual, ja ho sé, però fins i tot aquells que sembla que no ens afecten les coses tenim una part romàntica rosa fosforescent que, encara que no la deixem eixir a sovint, està i no podem evitarla.
Us deixe la lletra i un video d'En Llach interpretant-la. Colpidora fins el final!!!!!!!!!!


Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estime.

T'estime, sí,
potser amb timidesa,
potser sense saber-ne.
T'estime, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego,
si em negues la tendresa;
t'estime, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estime.

T'estime, sí,
potser amb timidesa,
potser sense saber-ne.
T'estime, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estime, i em sé feliç
quan veig la teva força,
que empeny i que es revolta, que jo...

dimarts, 9 de setembre de 2008

S'acaben les festes!!!!

Avui és el darrer dia de festes "oficials" d'Alaquàs encara que queden uns quants esdeveniments programats per a la setmana que ve, tradicionalment avui s'acaven les festes amb el cant de la Carxofa al Crist de la Bona Mort i el castellet preceptiu que als músics de l'orquestra ens fa moltíssima gràcia ja que el posen a dues passes de l'escenari on toquem i patim pels nostres instruments, per les vibracions excessives i per la possibilitat de rebre un colp amb una resta de carcassa, que no seria la primera vegada que passa. Però enguany ens han promés que ens obriran una porteta lateral del castell per poder fugir a temps, ja veurem en que queda la cosa.

El balanç general, sense comptar els actes que resten per fer avui, ha estat molt possitiu. Tot i el cansament pels actes de la banda, en la qual també participe tocant la percussió pels carrers (una, que val per a tot!!!), m'ho he passat molt bé: la replegà de les Clavariesses dels Dolors de punta a punta del poble; les discussions amb Fran-Clarinet sobre l'hora de quedar, discussions que em van donar la raó quan vam fer tard a l'Ofrena i em va tocar tornar a casa "compuesta y sin percusiones"; la gran ploguda "tradicional" del dia de Moros i Cristians, desfilada que vam finalitzar mullats de cap a peus, però és el que té anar amb la comparsa on participa l'alcalde, que també es va mullar bona cosa... ; La Carxofa de la Mare de Déu de l'Olivar amb cafenet amb Marta-Clarinet mentre esperavem que donara la volta la processò i els problemes amb la cordeta que subjecta la Carxofa que van provocar que Silvia-Violoncel només puguera tocar els pizzicatos fins que va estar alçada i oberta del tot la ja dita Carxofa; el reencontre amb Laura Navarro-Violí (of course, és la violinista de Pau Alabajos...) i Fede-Violí (encara que és multi-instrumentista el xiquet!!) que feia temps que no els veia de prop; la descoberta de nous amics com Mª Ángeles, Juan Maria...; els sopars en la Confraria de la Mare de Déu de l'Olivar: si l'experiència és un grau, ja sé d'on vénen eixos soparots!!! Els cafenets i les passejades amb Vicky...
Han estat unes festes que, encara que van començar un poc extranyes, al final han estat genials!!!
Ja us contaré al proper post com ha anat la festa del Crist!!!!!!!!!!!!!!!!
Fotos:
Mare de Déu de l'Olivar desprès de la pujà (7- setembre)
Final de la processò: Ball i cap de violoncel (8- setembre)
Preparades per tocar: Silvia, Paqui i al fons Tomeu (8-setembre)
Andrea: Sort amb el superior!!!!!!!
La Carxofa tancada: l'angelet ja està dins!!!
El nostre director: Miguel Angel. Darrers comentaris als violins
Quan acaba la Carxofa... A veure el castellet!!
El castellet: Pinzellades de color al cel nocturn...
La Mare de Déu entrant a l'esglèsia
desprès de la processò.

divendres, 5 de setembre de 2008

Teràpies


Quan la literatura esdevé el punt d'evasió de la realitat i de creació d'una nova, em planteje fins a quin punt es converteix en una teràpia. Mentre escrius un conte, una novel·la, una obra de teatre, un poema, reflectixes parts de la teua realitat que es veuen modificades pel subconscient. Una vegada una gran senyora i professora de la facultat ens va dir aquesta màxima: "Les vides es viuen i les novel·les s'escriuen". El context d'aquesta frase era la teoria sobre la diferència entre autor i narrador (amb totes les diegesis corresponents). Personalment tinc una mena de Pepito Grillo encantador que, de tant en tant, em recorda aquesta afirmació. I evidentment les vides es viuen i les novel·les s'escriuen, mai no gossaria posar en dubte aquesta afirmació però, en quin moment travessem la línia que diferencia el narrador de l'autor?

Aquesta discussió ja l'he tinguda amb Pepito Grillo i La Caputxeta i en aquell moment, jo, La Ventafocs, vaig fer de mediadora en el conflicte, però la meua posició és molt evident: no es pot separar l'experiència personal de la ficció en el sentit que, quan escrius, tens al cap tot el bagatge cultural, emocional, social, etc. que ens genera la vida i aquest funciona com a recurs per enriquir els textos. Obviament si una persona escriu una novel·la sobre assassinats, no vol dir que en el procés de documentació s'haja dedicat a matar persones per fer més realista el seu text, si això fora així, les presons estarien plenes d'escriptors. Vol dir que, en el procés previ de documentació, que per això es diu així, potser ha llegit articles i testimonis d'assassins i utilitza aquestes lectures per fer el seu text més verosímil.

La identificació autor-narrador no deixa de ser un recurs estilístic però no hem d'oblidar que els escriptors són/som persones humanes i no es pot evitar deixar anar una pinzellada de vida pròpia en una novel·la. Aquest exercici serveix per observar que els problemes no ho són tant i que els bons moments poden crear textos bellísims. Escriure ens ajuda a creure que algunes coses que ara semblen impossibles, potser no ho siguen tant i ens ajuda també a somniar amb moments que voldriem compartir amb les persones que estimem.

Escriure, moltes vegades, funciona com a teràpia per crear el món en el qual ens agradaria viure, per generar les situacions en les quals ens agradaria veure'ns.


Nota: No escric per escriure, encripte. No parle per parlar, sempre hi ha alguna cosa més darrere de les meues paraules.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Quatre nits junts veient com surt el sol(3)


Feia temps que no gaudiem de la natura. Sempre estem molt enfeinats i somniem amb el dia de tornar a veure aquelles muntanyes. Moltes vegades et comente que hem de vindre més, que no podem deixar passar tantes setmanes. Però tens raó quan dius que no és culpa teua, sinò de la feina. Però per fi hem vingut. Ho necessitavem. La muntanya ens crida i moltes vegades no podem respondre, però ja ho hem fet.
Hui hem estat enfeinats. Podriem dir que no hem parat amb les visites turístiques de rigor, els cafés, les converses... Sense que ens adonarem s’ha fet fosc, i ara ja és tard, però no tenim son. Seguts al llit pensem en tot el que hem fet i allò que ens resta per fer. Convenim que hauriem de dormir perque, quan es faça de dia, encara ens quedaran visites, cafés i converses, però no tenim ganes.
En un dels silencis recorde una conversa que vam tindre fa temps: em vas comentar que mai havies vist eixir el sol a la muntanya i que podriem fer-ho alguna vegada. Et conte el record i somrius. A mi em sembla el moment perfecte: no fa molt de fred i entre que ens preparem i que arribem amb el cotxe serà el moment de veure els primers raigs de sol. En principi em dius que és una bogeria però, després d’un llarg silenci, em mires als ulls, et poses de peu i em dius: “fem-ho”.
Quasi sense adonar-se ja som al lloc més alt on es pot arribar amb el cotxe. Baixem ben abrigats i contemplem el cel. La claror comença a ocultar les estreles i entre els pins naixen els primers raigs del sol. El cim fa de tron per al sol i ens descobreix abraçats al clar on ens haviem parat. Et mire als ulls i veig eixa il·lusió que feia temps que no veía. Em mires als ulls i em dius que estic boja. Et dic que ja ho sé i recolce el meu cap al teu muscle. Dins d’un silenci, amb un fil de veu, em dius que m’estimes.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Ja queda menys!!!!


Els dies avancen amb una velocitat impressionant. D'ací uns dies comencen les festes majors d'Alaquàs. Em vaig adonar de l'assumpte quan dilluns vaig rebre la trucada que esperava: el director de l'orquestra ens convocava per fer el primer assaig de les Carxofes, un cant que es fa els dies 8 i 9 de setembre a la Mare de Déu de l'Olivar i al Crist de la bona mort. Quan vaig parlar amb ell vaig adonar-me que aquest era el primer tro de la gran mascletà de les festes i també vaig pensar que, en començar les festes, comença setembre que és un mes un poc... especial.


Així que podem dir que aquest post tanca les vacances i obre la rutina. Aprofitant l'avinentessa, vull comentar algunes coses sobre el bloc: Un poc de tot parla d'això, de tot un poquet però majoritàriament de música i literatura, de fet, molts textos publicats ací són això, pura literatura. Us podria fer una conferència sobre la diferència entre autor i narrador però no ho farè, crec que en dir que els textos una mica diferents només són això, literatura, hi ha prou. També vull animar els lectors d'aquest bloc a que deixen el seu comentari sobre els posts, aquesta és una forma molt especial de comunicació, cosa que manca en aquesta societat irònicament regida pels mitjans de comunicació. Per això, si teniu ganes de dir alguna cosa sobre els posts, si no esteu d'acord amb algunes opinions, si no us agraden les fotos, els textos o contrariament us agraden o us generen algun tipus de reacció, sentiment, el que siga, compartiu-ho perquè moltes vegades ens callem i guardem dins del cor moltes coses que si les compartirem notariem com se'ns alleugera la càrrega de la vida.


Una abraçada a tots!!!!!!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Després de les vacances...


En aquesta vida tot s'acava: als xiquets de l'anunci, la xocolata i a la resta de mortals, se'ns acaven les vacances. Aquest estiu només he gaudit de 15 dies de vacances pròpiament dites, la resta del temps he estat treballant però amb la feina que tinc estic tan a gust, que el dia que he d'anar a treballar em costa un poc al principi, però després me n'adone que no es per tant i m'ho passe be amb les companyes, així que no hi ha cap problema.

La veritat és que, fent balanç, ha estat un estiu genial. L'estiu passat vaig dir que va ser el millor de la meua vida: se'm va caure un mite i vaig contruïr un altre (que també ha caigut, per cert), vaig conèixer molta gent i m'ho vaig passar molt be, però aquest estiu ha estat el de les visites (algunes millors que altres), el del reciclatge i el de la declaració oberta de independència. Només una cosa hauria fet que aquest estiu haguera estat el més perfecte de tots, però em sembla que o no arribarà mai o encara li quedarà molt de temps per madurar, així que, si no ha estat perfecte, ha superat a l'estiu anterior.

Ara només em queda mirar endavant i aclarir-me amb tota la feina que em queda per fer!!!!
Nota: La foto és del castell de Xàtiva. La vaig fer el dia que per fi vam anar a Bocairent, una visita que es resistia però que vam aconseguir fer... Increible, perfecta!!!

dimarts, 22 de juliol de 2008

Cosetes

Avui he descobert que amb alguns navegadors hi ha elements del bloc que no es veuen com jo em pensava, així que he eliminat l'element de pàgina "Musiqueta" perquè no done problemes i es puguen veure correctament tots els posts. Ais, quines coses em passen, no? Doncs res, ací us deixe les cançons que estaven en aquell apartat. Cal dir que equestes també són molt importants per a mi: la primera The Kill ja us he comentat el que em passa amb ella al post anterior, així que no em repetiré; les primeres d'Apocalyptica formen part del nostre repertori i la resta d'aquest grup ens agradaria que amb el temps ho foren també. La de Lluís Llach, Que tinguem sort, és una de les que més m'agraden d'ell i recorde que, a un dels primers posts vaig posar una explicació i un video, així que us remet als posts inicials, així els podeu donar una ullada per si és la primera vegada que passeu per ací. Doncs res, salut i bona música.







dijous, 17 de juliol de 2008

Quatre nits junts veient com surt el sol (2)


Em mires als ulls i em preguntes en qué pense. Et dic que pense en tu i somrius. Amb la mateixa pregunta, mires el fosc horitzó i et tombes en la sorra de la platja, amb les mans darrere del cap, una cama doblada i l’altra estirada. Una estona després, em contestes que penses en tot i en res. Tanques els ulls i respires fons.
Jo continue sentada, mirant l’horitzó nocturn, amb els braços rodejant les meues cames doblades i amb les mans enllaçades, com una mena de nus indestructible. Note la teua ma a la meua esquena i un calfred recorre el meu cos. Una mena de mig abraç em fa tombar-me i recolçar el meu cap al teu pit.
Restem en silenci una estona. Sempre dius que, com dic jo, el silenci també és comunicació, així que interroguem el cel i els estels amb els nostres ulls i el nostre silenci. Els teus dits juguen amb el meu muscle, dolços, suaus. Sospires i el meu cap nota la inspiració, l’expiració, el bategar del teu cor que extranyament s’accelera.
Dius el meu nom amb un fil de veu, quasi inaudible. Et conteste tímidament. Tornem a estar en silenci i de sobte, em xiuxiuejes una pregunta: “M’estimes?”. Mire el cel i em fa l’ullet. La claror arriba lentament. Et conteste que no ho sé, que m’ho pensaré i et fas l’ofés. També has vist el gest del cel. Dius amb un somriure que tu tampoc m’estimes i que estàs fart de mi. Em gire cap a tu i et mire als ulls. Et xiuxiueje que dius moltes mentides. Somrius. Amb un fil de veu em preguntes si t’estime, et mire als ulls i et bese en la boca fanàticament.

dilluns, 14 de juliol de 2008

The Kill- 30 seconds to Mars

Aquesta cançó va arribar a mi o vaig descobrir-la en un moment molt dur, fa uns mesos. És una cançó que potser no diga res en general però que em va marcar. Us pose una traducció, l'he feta jo així que potser no siga molt fidel a l'original, però en essència diu aixó.

I qué si vull trencar
riure'm de tot en la teua cara
que penses fer?
I qué si caic a terra
i no vull agafar-me una altra vegada
que penses fer?

Vine, divideix-me
soterra'm, soterra'm
he acabat amb tu.

I qué si vull lluitar
passar la meua vida demanant
que penses fer?
Dius que vols més
qué estas esperant?
No estic fugint de tu!

Vine, divideix-me
soterra'm, soterra'm
he acabat amb tu!
Mira en els meus ulls
estàs matant-me, matant-me
la unica cosa que volia eres tu

He tractat de ser una altra persona
però sembla que no canvia res
i ara sé que açò és el que sóc.
Al final m'he trobat a mi mateixa
lluitant per una oportunitat
i ara sé que açó és el que sóc de veritat!!!

divendres, 11 de juliol de 2008

Ais, quines coses...

Us preguntareu perquè ara em dedique a penjar cançons i no escric gaire res. No vaig a contestar a la pregunta perquè podria estar pàgines i pàgines explicant la cosa. Només diré que les cançons que deixe al bloc, són cançons que vull tindre ben a prop perquè com ja vaig dir al post anterior, signifiquen molt per a mi.
Avui us deixe les darreres que han impactat en la meua trista existència. No són totes, però són les que hi ha penjades a internet... Es tracta de Pau Alabajos, del qual ja us he parlat més d'una vegada i del qual continuaré parlant, segur, perquè no paren d'anar pel món duguent la seua música a tot arreu. El darrer lloc on han estat va ser Galiza. Està bé que la nostra cultura arribe on més lluny millor. Bé, ací us deixe una nova remesa de cançons. Si voleu escoltar-ne més, compreu-vos el disc, paga la pena!!!

dimecres, 9 de juliol de 2008

Musiqueta

Aquestes cançons d'alguna manera signifiquen molt per a mi.





Segur que encara em deixe alguna, però de moment aquestes van marcar moments importants. Ja en recordaré alguna més.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Jove Orquestra

El passat dissabte 28 de juny es va dur a terme el concert de final de curs de la Jove Orquestra del CEMA de la qual, com sabeu, forme part amb el meu violoncel. Però en aquesta ocasió no vaig poder estar pressent per problemes familiars. El programa del concert era molt interessant: van interpretar un temps d'un concert de Mozart i una adaptació de la banda sonora de El senyor dels anells. Com ja he dit no vaig poder assistir al concert, però gràcies a Laura i la seua càmera furtiva, podem gaudir de l'orquestra, encara que siga de la segona obra que interpretaren. En la primera, Laura tocava de solista, però no ha penjat el video, cosa que no entenc perquè segur que va fer un concert excepcional.
Haurem de conformar-se, doncs, amb la interpretació de El senyor dels anells. Espere que us agrade. No m'havia fixat però fem molt de goig a l'escenari...


dissabte, 28 de juny de 2008

Pau Freixas o Cesk Alabajos?


Anit es va presentar a Ca Revolta el disc recopilatori conjunt de Pau Alabajos i Cesk Freixas Venim del nord, venim del sud. Després de sopar, molt bé per cert, a Ca Revolta, vam passar a la sala on ens esperaven Pau i Cesk. El primer en cantar i, per tant, en trencar el gel, va ser Cesc que va cantar cançons del seu primer disc i del segon. Després va pujar Pau i van cantar a duo Dies i nits d'amor i de guerra, una cançó de Cesk que formava part de les sorpreses que ens havia avançat. En aquesta cançó es va produïr un xicotet "boicot" per part de Pau ja que, compartien micrófon i segons Pau, a causa de la concentració per no oblidar-se de la lletra, es va oblidar de passar-li el micròfon!! Van caldre tres intents per acabar la cançó ja que tant ells com el públic patiem un atac de risa fluixa!! Després va pujar Laura i va començar la part de Pau que, com sempre, va ser genial. El fet de conèixer totes les cançons va fer que gaudirem molt més d'aquest concert. La darrera cançó també va ser un duo entre Pau i Cesk i en aquest cas, van cantar Contra el ciment, de Pau, sense incidents boicòtics. Estavem tan a gust que no ens vam adonar que ja duiem 2 hores de concert i al crit de "una cançoneta i monanem" ens van brindar un bis que va esdevindre 4 cançons més, entre elles una versió molt especial de Al vent.

Va ser una vetlada genial, entre amics i amb bona música... Va semblar com si es parara el temps i no hi haguera res més al món que aquella sala, de fet, el temps esdevenia una convenció...

Nota: Furtius: Gràcies per dur-me a casa!!!!!
Nota2: La foto l'he agafada del bloc de Pau!!!

dimecres, 25 de juny de 2008

Quan passa tot...


Aquest bloc, no sé si ho vaig dir en començar-lo, va naixer com una feina per a una assigantura del màster que estic cursant. Ens van introduïr en aquest món i ara resulta que no s'en volem anar!! En avaluar el bloc, vaig traure de nota un 9, així que moltes gràcies a aquells que haveu entrat en algun moment, haveu deixat comentaris o haveu votat en l'enquesta.

Però aquest post no és un adéu, és una mena de post informatiu de qué va a passar ara que ja ha passat tot: potser les entrades no siguen tan regulars (abans eren 2 per setmana), potser es torne més personal, no ho sé, encara ho de decidir, però allò que tinc clar és que, de tant en tant, vindré i deixaré alguna coseta. A partir d'ara, la incertessa envolta aquest bloc, però no l'oblit.

dilluns, 16 de juny de 2008

Eteri


Avui t'he vist. T'he vist al metro. En un primer moment m'ha copsat la teua imatge i des d'aleshores no he pogut deixar de mirar-te. Primer he pensat que escrivies i això m'ha fascinat. Escrivies en una petita llibreta, segut als seients incòmodes, per cert, del primer vagó. He fantasiejat amb allò que escrivies: pot ser era una descripció de la gent que anàvem en el metro: la senyora major amb bosses d'un gran magatzem, les xiques amb carpeta que segur venen de la facultat, la típica guapa amb ulleres de sol enormes i amb el cabell replegat en una cua amb aquella mena de tupé absurd que encara no entenc i una bossa enorme, les dones que criden com si estigueren al mercat, la parella que mostra la seua passió incontenible amb besos sonors i mirades embelesades, l'home del vestit jaqueta que no para de parlar pel mòbil amb la seua cartera d'executiu però que viatja en metro, els immigrants que parlen en una llengua incomprensible i per tant els te igual el volum de la seua conversa perquè són conscients que ningú els entén…
Et mirava i no em veies, era l'amagatall perfecte. Mirava com alçaves el cap una i altra vegada i a través de les teues ulleres plasmaves el món amb paraules. Però, en fixar-me una estona més, he vist que no eren paraules, eren ratlles. No escrivies, dibuixaves allò que t'envoltava. Des de la meua posició no he pogut veure clarament qué dibuixaves però, per la teua mirada inquieta, supose que el vagó del metro i tot el que pensava que escrivies. T'he mirat una estona i de sobte: “…final de trajecte”.
En baixar t'he buscat, però ja no t'he tornat a veure. Després de pensar-ho molt a l'autobus m'he adonat que és normal que no et tornara a veure… ets un miratge, un somni, una il·lusió… Ets eteri…

dijous, 12 de juny de 2008

Quatre nits junts veient com surt el sol (1)


“Desert d’amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
me trop del tot en mal poder sotsmes;
no vey algu que de me s’aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que·n fau grat a ma trista ventura.”
Tornes a casa i em trobes treballant. Ara treballe amb textos de Jordi de Sant Jordi. Els mire, els remire i els done la volta, cercant allò que m’interessa pel treball. Rius dels meus poemes trobadorescos i comentes la teua manca d’entrenament en aquest àmbit. Jo reconec la meua pèrdua de tècnica en el teu àmbit de treball i qualifique la teua feina com a "bohemiada”. Et fas l’ofés, perquè aquesta és una broma antiga, i riem junts.
Torne a llegir el text i et pregunte si alguna vegada t’has sentit “desert”. Seus a l’altra cadira, a la meua vora, i refelxiones. El teu gest és seriòs i una mica confús. Em preguntes qué vull dir amb “desert” i et remet al significat que té al poema: sol, trist, abandonat. Mires el poema i somrius. Em dius que, de tant en tant, pot ser sí i això em preocupa. Dius que sentir-se "desert" forma part de les persones, que tots alguna vegada ens sentim així.
La reflexió sobre el tema s’allarga fins ben entrada la nit. Pensem en moltes vegades en les quals ens hem sentit “deserts” de moltes coses. En la matinada els silencis es fan palpables i les paraules llisquen entre el llavis, amb un fil de veu. Seguts un a cada sofà pensem en la realitat, en un desert palpable. Els primers raigs de sol travessen les cortines.
Deu ser bonic veure l’alba al desert.

dilluns, 9 de juny de 2008

Apocalyptica: live in Spain!!!


El grup de heavy, Apocalyptica no para de viatjar per tot el món. Aquests tres violoncelistes acompanyats pel seu inseparable i espectacular bateria, van a recòrrer el món sencer mostrant al públic d'un gran nombre de països la capacitat il·limitada dels violoncels. En el seu tour, passaran dues vegades pel nostre país: el 20 de juny actuaràn a Guernika i el 25 de juliol a Lorca. Cal comentar que, en la resta de concerts programats, no tornen a passar per ací, així que, aquells interessats en veure'ls en directe haurieu de tindre aquesta dada en consideració.

Salut i bona música!!!!!

dijous, 5 de juny de 2008

Fricades!!!!

No és que jo forme part activa de l'univers friki, però el destí ha fet que conega gent prou frik o freack, com millor us semble. El boom de El Senyor dels Anells em va agafar de ple i, de fet, he vist totes les pel·licules, seguides, és a dir, a 3 hores per film... 9 hores d'orcos, elfs, huruk-hai, hobbits i tota la fauna. El manga, dibuixos japonesos, també és un altre punt fort del frikisme internacional. Pel que a mi respecta, només sé un troç de la cançó inicial de Heidi en japonés i una miqueta de la cançó final de Sin Chan, però no m'atrau massa aquest món. Però be, tots hem tingut l'època Sailor Moon i això és un inici de frikisme.
Ara el que em fascina, és com d'absurds podem arribar a ser: els programes actuals d'humor són molt diferents uns dels altres, però comparteixen eixe esperit friki que ja és un fenómen estés mundialment. Jo em quede amb tres programes: Buenafuente (estiga en la cadena que estiga, Andreu és insuperable!) La hora chanante i Muchachada nui, el mateix programa pràcticament en cadenes diferents. Són tan absurds que fan riure!!!! Dels dos darrers programes us deixe dos videos: per una part, Superñoño, el superheroe más blando que la mierda de pavo!!!! y Enjuto Mojamuto (eeeeeh!!!). Podem parlar d'una nova vessant de l'absurd? No ho sé, ho pensaré, però em fa molta risa!!!!


dilluns, 2 de juny de 2008

Provatures


Escrits Boirosos
Ja que sens tu algú a tu no abasta, dóna’ m la mà o pels cabells me lleva… Prenme enaixí com el patró que en platja té sa gran nau e pensa haver castell e contemplat lo cel molt clar e bell pensa que un àncora assats haja… Si com lo taur se’n va fuit pel desert quan veu son semblant qui el capta… Plena de seny… Llir entre cards… Veles e vents han mon dessig complits… Així com cell que en lo somni se delita... Així com cell qui dessitja vianda... Amor, amor... I del pare: al punt com naix comença de morir... Copiat o inspirat en Ramón Llull... Abans es podia copiar i no passava res... Ara és un delicte... Copiaria J.V Foix... Proses poètiques... escriptura automàtica... jo no faig erudició... No sóc invetigadora en poesia, ni en narrativa, ni en assaig… Provatures… Alquimia… Repressa dels clàssics… Matar al pare… El descrèdit dels avantpassats… La superació dels models… La diegesi i el cronotop… Teoria de la literatura… Obsessions… Maldecaps… Desert d’amichs de bens e de senyor, en estrany loch i en estranya contrada, fart d’enuig i tristor, ma pensa contrariada… Ay marqués, marqués, marqués… He de mirar el calendari per veure si tinc classe dimecres… Pica… Pense en res… Ment en blanc… Les 2:08… Filar idees coherents… Impossible… Ballen les lletres… S’amaguen i desapareixen… Una taca en les ulleres… Res… Vaig i vinc… Temps era temps quaaaan encara les bruixes campaven dalt del campanaaar… Tinc una mania inconfessable i és que m’agrada na na na… Me l’hauré d’aprendre… Buit, silenci. Respire?... Sí... Crec... Eixe anell no està bé on està... Confussió... Hi ha lluna plena... És pimavera… Esteu insuportables… Estan insuportables… Uy, una mànega és més llarga que l’altra… Ja deia jo que tenia frescoreta… Ja està… Tot?... Noooo, el jersey… Ja no fa frescoreta… Ara sí, ja està… Quina cosa?... Aquest caos inconnex… Les 2:18…

dijous, 29 de maig de 2008

Conseqüències

Ara que ja ha passat Eurovisió, concurs que evidentment no vam guanyar però en el qual vam quedar en millor lloc que altres edicions (europa hauria de fer un cens de freacks), es mostren les conseqüències d'aquest esdeveniment. La cançò que vam dur, El chiki chiki, no és més que un altre producte de la sexta i de la productora El Terrat, que ara, a través del programa de Buenafuente, anima els espectadors a fer una versió d'aquesta que pot esdevindre la cançò de l'estiu. Les respostes no s'han fet esperar. Ací us deixe una d'elles que ens toca de prop. És la versió valenciana i es diu "El xe qué, xe qué". Comenteu, comenteu! A mi em sembla molt original... Paellea, paellea!!! Per cert, aquesta versió ha eixit a la premsa i tot!!!


Nota: Aquesta informació ha estat facilitada per Dani (Mapache), gran lector de premsa electrònica, des de San Sebastián de los Reyes, Madrid. Encara que lluny no ens perds de vista!!!

dilluns, 26 de maig de 2008

Allò que vam tocar...

En posts anteriors he parlat d'allò que vam tocar a Requena el trio de cordes, però no he mostrat com de complicades eren les obres... Així que ací us deixe als Apocalyptica perquè mostren de què va la cosa. Us pose els videos per ordre del programa que vam fer. El que m'haguera fet il·lusió es que algú haguera grabat l'actuació, però no ho va fer ningú. Ací deixe les videos. Quan acabeu de veure'ls deixeu un comentari!!!!



dijous, 22 de maig de 2008

Metamorfosi



El nostre amic és verd. Vam quedar una nit tots els amics, esdeveniment digne de celebrar perquè ajuntar tothom és una fita important, tots o vivim massa lluny o estem massa ocupats. La qüestió és que aquella nit estàvem tots, fins i tot els que viuen lluny i vam fer festa: primer sopar i després... el que ens apetira, l'objectiu era estar junts. Però ens esperava una sorpresa: un dels amics va vindre molt capficat, trist i contrariat. Li vam preguntar que li passava i ens va dir amb un fil de veu:
- Sóc verd.
Ens el vam mirar una estona i no semblava diferent a nosaltres, però ell insistia en el fet que era verd.
Mentre sopàvem li vam preguntar perquè deia que era verd. Ens va dir que s'havia vist a l'espill i que s'havia vist verd i que en tots els espills que es mirava, era verd. Nosaltres, que ja el coneguem, vam seguir-li el joc, per veure fins on arribava la broma. Li vam preguntar què havia menjat, si prenia alguna medicació, si havia estat treballant amb pintures verdes… Res semblava estrany, era tot molt coherent, molt normal, simplement era verd.
El sopar va començar a animar-se, parlàvem i réiem sense capficar-nos massa en la verdor del nostre amic. En un punt del sopar ja féiem broma: “Tu calla, que ets verd!!!”; “Em margineu perquè sóc verd!!!” i ens réiem de la situació. Ens réiem tots, fins i tot el nostre amic verd que, a poc a poc es va anar animant. Li va dir que era verd a les cambreres, als vianants, als porters de les discoteques en les quals pretenia que el deixaren passar sense pagar perquè era verd. Quantes més hores passaven, més verd el veiem i més ens réiem. Cap al final de la nit, era totalment verd, d'un verd clar, brillant, com la gespa després de la pluja. Ell era verd i no tenia cap por de dir-ho: “Senyores i senyors, sóc verd!!” Quan va dir això dalt de l'escenari de la discoteca, el vam ovacionar.
Ja quan ens acomiadàvem, li vam dir que ho deixara estar, que com a broma i fil conductor de la nit havia estat bé, però que ja no calia seguir. Es va ofendre molt, perquè no era una broma. I tenia raó, perquè tot i el comentari, nosaltres el veiem verd, tothom el veia verd. De fet, ara, un temps després, el nostre amic encara és verd.

dilluns, 19 de maig de 2008

XX Open Matemàtic



Dissabte 17 de maig es va celebrar l'acte d'entrega de premis del XXé Open Matemàtic a Requena. En aquest acte es van recordar els 20 anys d'història de la competició i es va comprobar l'evolució de la trobada en l'augment de participants, que ja abraça l'àmbit estatal. Aquesta competició és una manera molt interessant de divulgar les matemàtiques i el seu ensenyament i de desfer els tabús que ronden a aquesta matèria.

Les matemàtiques formen part de la vida i per això, cada edició ha relacionat aquesta matèria amb algun aspecte interessant: matemàtiques i art, música, màgia, superstició, humor... La competició es divideix en jornades en les quals es plantejen diferents problemes i els participants es classifiquen fins arribar a la darrera jornada on es planteja el darrer problema. Es premia l'eficiència en resoldre les qüestions però també la bellesa: hi ha un premi a la manera més bonica de resoldre un problema.

Jo no coneixia aquesta competició i ha estat totalment casual que la coneguera: en un dels darrers posts us vaig comentar que els violoncel·listes teniem un "bolo" a Requena, doncs era en l'entrega de premis d'aquest Open. En arribar ens estava esperant Antonio Ledesma, catedràtic de matemàtiques de l'IES nº1 de Requena i ens va facilitar tot el que vam necessitar per fer un assaig previ a l'actuació. Ens van tractar molt be: ens convidaren a dinar, vam recòrrer una ciutat per a molts desconeguda i bellísima i vam conèixer molta gent interessant del món de les matemàtiques.

Pel que fa l'àmbit musical, l'assaig previ era necessari ja que, en lloc de tres violoncel·listes, per qüestions que no cal explicar, ens vam trobar que solament n'erem dos i ens feia falta un altre per completar les veus. En un moment d'il·luminació, vam pensar que potser una viola faria bon paper, així que vam contactar amb Olga, que forma part de la Jove Orquestra i estudia al conservatori de Torrent. Ens vam quedar impressionats en veure que, en poques hores, Olga va muntar sense problemes el programa sencer del concert: Path, Nothing else matters i Harmageddon, obres prou complicades pels ritmes i pel génere: no ens haviem imaginat que una viola pogués tocar heavy! Així que vam anar els tres i el resultat va ser millor del que esperàvem: tothom ens va felicitar pel breu concert i per l'originalitat de les obres.

Va ser un dia molt complet: vam aprendre que les matemàtiques poden ser divertides, que ens ajuden a entendre molts aspectes de la vida i donen explicació a coses molt curioses i que amb ganes i il·lusió es poden fer meravelles, matemàtiques i musicals.

dijous, 15 de maig de 2008

Plou...



Plou i corren pels carrers els riuets que moren a les clavegueres. Cau la pluja insistent i fina com centenars d'agulles que es claven a poc a poc, cada vegada més dins, més profund. Cauen les agulles als ulls i penetren sense cap contemplació, com si fora la seua feina i qualsevol objecció possible un insult. Jo camine sense rumb pels carrers del poble esdevingut ràpidament ciutat sense un moment de reflexió sobre la pròpia grandària. Camine per la part que encara és poble i els malnoms em segueixen. Volen que els torne a casa però no sé a qui pertanyen ni on viuen i a més, plou.
Plou i corren pels carrers els riuets que moren a les clavegueres. El sol acaba la seua jornada i ja te a la mà la fitxa per posar-la a l'aparell: un dia més, un sou més. El dia que el sol es jubile no sé que farem nosaltres, encara que els dies com avui no ha fet un bon treball: ell fora, sense núvols aparents i aquesta pluja insistent que cau a sobre, sense pietat. El sol es fa gran i es nota, tots ens hem acostumat a ell, a la seua feina, però no pensem que està cansat. Creua un cotxe i passa per damunt dels riuets generant un petit caos d'aigua que torna al seu curs cap a la claveguera. Camine altra vegada sense rumb i a més, plou.
Plou i corren pels carrers el riuets que moren a les clavegueres. Un unicorn em pregunta la direcció d'una copisteria i li indique el camí. M'explica que necessita una còpia del passaport perquè ha de viatjar. Em dona les gràcies i continue caminant sense rumb. Un elf em demana dinés per a l'autobus i li done les poques monedes que trobe a la butxaca. No és molt però de mica en mica… Continue sense rumb. Les meues passes em segueixen i m'acoste a un mur. Tot i el mur continue, sense desviar-me. A un pam del mur medite si seguir o donar la volta. Decidisc continuar, així que faig tres passes enrere, prenc impuls i comence a córrer. En travessar el mur me n'adone que no canvia res, que tot és igual i a més, plou.

dilluns, 12 de maig de 2008

Jove Orquestra


Ja arranca el final de curs de l'escola de música d'Alaquàs i es va notant en el nivell de les obres que comencem a assajar a l'orquestra. Després del concert de Dvorak i Corelli ara ens endinsem en l'estudi de Mozart, amb tota la seua complexitat musical i la banda sonora de El Senyor dels Anells. Mozart, evidenment, és un repte molt gran, però assolible i més després del nivell que ha demostrat tindre l'orquestra. Pel que fa El Senyor dels Anells, és una obra que jo personalment ja he tocat amb la Banda Simfònica i és espectacular, els metalls tenen molta feina a fer!! La corda, com sempre, tractarem de fer-ho el millor possible i ajudar els companys que s'examinen de l'assignatura d'orquestra per que els posen bona nota!!

Pel que fa els violoncel·listes, anem molt enfeinats. De sis que en som en plantilla, normalment anem dos a l'assaig i últimament ni això perquè ens van sorgint feines, bolos... El darrer serà dissabte a Requena. Tocarem duos, cosa que comporta un canvi de programa ja que anàvem a tocar Path i Nothing Else matters, però amb dos violoncels no pot ser la cosa. A veure que passa!!!

dijous, 8 de maig de 2008

Petjades...



Les teues petjades es perden en la llunyania i en el silenci.
Les teues petjades em deixen un regust amarg dels temps viscuts.
Les teues petjades són dubtoses, no tenen una direcció clara.
Les teues petjades vénen cap a mi i de sobte canvien de rumb.
Les teues petjades es perden en un desert de dubtes.
Les teues petjades entren en la boira i caminen cap al sol.
Les teues petjades patixen en trobar-se amb elles mateixes.
Les teues petjades ploren en veure's una altra volta al mateix lloc.
Les teues petjades es pregunten perquè fan cercles
Les teues petjades m'ho pregunten a mi i no se la resposta
Les teues petjades em demanen esguard i de sobte el rebutgen
Les teues petjades no tenen profunditat.
Les teues petjades marquen el teu camí.
Les teues petjades, a poc a poc s'esborren.
Les teues petjades, a poc a poc, ja no parlen.
Les teues petjades, a poc a poc, ja no pregunten.
Les teues petjades, a poc a poc, es resignen als cercles dels quals mai sortiran.
I jo, a la vora de la mar, observe com una ona enorme esborra les teues petjades sense deixar-me un moment de comiat, sense poder fer res per elles, mirant com s'esvaeixen i deixen pas a nous caminants.

dilluns, 5 de maig de 2008

Avorriment o espectacle?

Ja he comentat en altres posts que els músics, en els moments de descans de les classes de conservatori o després dels concerts o abans o després dels assaigs, cerquen noves formes de fer música amb els seus instruments. Cal dir que açò no és general, les tertúlies també ocupen gran part d'aquests moments, però els músics inquiets fan de les seues en qualsevol moment.
Ací us deixe dos videos: el primer és un quartet de violoncelistes que toca el Bolero de Ravel. A veure si trobeu alguna cosa especial. El segon són Laura i Fede tocant el violí... Fixeu-vos en el canvi d'arc de Fede!
Ah! Després de veure els videos, constesteu a la pregunta: avorriment o espectacle?


dijous, 1 de maig de 2008

Festa internacional


Avui és dijous 1 de maig, dia dels treballadors. Aquest és un dia festiu, per tant molts no treballen, però hi ha gent que sí, que continuen les seues jornades laborals i molts d'ells amb un augment considerable de la feina. Parle en concret de dos tipus de treballadors: els dels centres comercials i els del sector serveis. Els primers reben una afluència de públic molt important ja que una gran part de la gent que no treballa, decideix anar a passar el dia a les grans superfícies i centres comercials, cosa que provoca en els treballadors d'aquests àmbits una celebració a la japonesa: celebren el dia del treballador treballant el doble que de normal. En els segons, el fet que enguany aquesta festivitat es done en dijous, ha fet que molta gent faça pont, per tant s'ha produit un èxode cap a les zones de platja que reben una ocupació que queda molt prop del 100%. Així, doncs, hotels, restaurants, cafeteries, etc. fan el seu "agost" a les primeries de maig i els treballadors d'aquests establiments també se senten un poc orientals.

És evident que un dia de festa no ha de paralitzar el país i que els serveis mínims han d'estar garantits, això és molt evident però també som humans i segur que els traballadors dels quals he parlat abans també els haguera agradat passar aquest dia amb les seues families o amics. Només cal esperar que, pel fet de treballar un festiu, la remuneració es veja afectada per aquest esdeveniment. No es pot paralitzar el país, però sí reconeixer la feina d'aquells que el mantenen en moviment. No ens costa res donar les gràcies i un somriure al cambrer/a, dependent/a que, mentre nosaltres pasem un dia de festa, continuen treballant.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Cròniques Vampíriques


Una de les meues passions de les quals encara no he parlat al blog son les novel·les vampíriques, molt especialment les de l'escriptora nord americana Anne Rice. He llegit totes les cròniques vampíriques des d' Entrevista con el vampiro fins a Merrick, la fussió genial de les cròniques amb els relats de les bruixes Mayfair. És una manera de tractar allò fantàstic i sobrenatural sense caure en el "gore" ni en l'excessiva mostra de sang i violència. Els vampirs que pressenta Anne Rice són elegants, educats, ben pareguts... El protagonista indiscutible, Lestat, és el paradigma del perfecte senyor francés, amb un toc bohemi i rebel des de que és mortal. Quan es converteix en vampir, aquesta rebel·lia va augmentant fins la bogeria i la posterior tornada a la realitat.

A traves del personatge de Lestat, l'autora fa una ullada extensa al món dels vampirs on conta les seues vides i fins i tot, entra al tema del cel i l'infern, fent dels seus moradors protagonistes d'algunes de les cròniques. Per exemple, en Memnoch, Lestat coneix cara a cara a Lucifer (anomenat per l'autora Memnoch) i aquest li conta, entre altres moltíssimes coses, com va gossar contradir els designis de Déu pel que fa a la vida de les persones.

Aquesta literatura no deixa de ser una interpretació del mite dels vampirs, una relectura dels clàssics d'aquest génere fantàstic modernitzant-lo i actualitzant-lo fins el punt que Lestat esdevé una gran estrela del Rock.

El video que us deixe a continuació és una mostra de com seria l'actuació del perfecte Lestat, ja que les interpretacions fetes a la pel·licula La reina de los condenados, adaptació de la novel·la homonima, deixa molt que desitjar. El grup és 30 seconds to Mars i el cantant és Jared Leto, però si oblidem tota aquesta realitat i pensem en el personatge... Podriem dir que Lestat no ens ha deixat, continua entre nosaltres... Eixa és l'estética adient per mostrar el vertader Lestat.


dijous, 24 d’abril de 2008

Sant Jordi


Per a la tradició catòlica, Sant Jordi va ser fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel) on es va casar i va tindre un fill, Jordi.
En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i va formar part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.
L'any 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Després d'interrogar-lo, descobreixen que és cristià.
Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veure l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.
El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu.
El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi siga el patró dels cavallers es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó, l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar una batalla contra els sarraïns després que aquest invocara el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa catalana.

L'any 1276 un exèrcit mudèjar encapçalat per Al-Azraq, intenta prendre Alcoi, sent repel·lits i resultant mort el seu cabdill. No obstant els reforços cristians enviats des de Xàtiva, patixen una severa desfeta que tindrà en escac a tot el Regne i possiblement afectara inclús la salut del monarca Jaume I. La defensa de la vila per part dels alcoians i la mítica intervenció de Sant Jordi en ella és el germen de les actuals festes de Moros i Cristians d'Alcoi que se celebren tots els anys els dies 21, 22, 23 i 24 d'abril, si bé, els primers actes festers de l'any se celebren en diumenge de Pasqua en un acte conegut com La Glòria, al qual participa un fester de cada filà així com totes les bandes de la ciutat. Des del diumenge de pasqua al dia 21 d'abril (dia dels músics) se celebren totes les nits les populars filaetes, una mena d'assaig per al dia gran de l'entrà amb participació de bandes de tot el País Valencià.

Tradicionalment, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalen una rosa i un llibre. La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera.
Així d'important és Sant Jordi per a tota la part mediterrànea de la península Ibèrica i així es celebra el seu dia, amb festa, cultura i rebombori.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Reflexió


Ho diuen a tot arreu: res no és perdurable, tot, en algun moment, s’acaba. S’acaba el temps dels bons moments que duren un instant, s’acaben també les penes, s’acaben les relacions, s’acaben els amors, s’acaben les pomes, les peres, les taronges… Tot en algun moment acaba i si es una d’aquelles coses en les quals habiem posat massa il·lusions o massa energies, ens resentim i notem una mena de dolor fosc al cor. És totalment inevitable.
Però tota cosa que acaba, ens dona una lliçó, ens fa més forts i ens ensenya que, en algun moment, no hem fet el que calia o no hem estat a l’altura de les circumstàncies. Per aixó és bó reflexionar i pensar en allò que ja ha acabat, per veure que podem aprendre i com podem fer per que no es torne a repetir el final.
Després d’aprendre tot alló que ens pot ensenyar, hem de mirar al nostre voltant i veure com estem fent les coses i qui està sempre al nostre costat. No parle de veus que ens diuen allò que fem bé o malament, parle de persones que ens donen suport i que no dubten ni un minut en deixar-ho tot perquè nosaltres hem dit que no estem bé en eixe moment. Són eixes persones que, encara que no ens adonem, sempre estan ahí. Son eixes persones que actuen com diuen que actuen els bons músics: quan estigues tocant, no esperes que la gent se n’adone que estàs tocant, el vertader èxit arriba quan, qui t’escolta, se n’adona de que has deixat de tocar.

dijous, 17 d’abril de 2008

Teoria del caos


Quan vaig fer la transacció pertinent per obtindre el nou disc de Pau Alabajos Teoria del caos, em van demanar que fera una crítica al blog, però una de les bones, en les quals es diuen les virtuts i els defectes. Així que, al dia següent, de matí i després de desdejunar (és una dada que qui em coneix sap que és important), vaig engegar l'ordinador, vaig traure el disc i el vaig posar. Em vaig armar amb un full i un bolígraf per apuntar virtuts i defectes de cada cançó i vaig clicar al play. En la primera cançó vaig apuntar: molt be, més del mateix, en la seua línia i amb algun canvi pel que fa el ritme. En la segona vaig apuntar: un canvi de ritme més destacat, diferent a la resta... En la tercera vaig apuntar: Especial...diferent. I a partir d'ací no hi ha cap anotació més excepte en aquella que es titula Tinc una mania inconfessable en la nota de la qual, no hi ha paraules, només açó: XDD.

Per què vaig deixar d'apuntar coses al full? És una bona pregunta. Crec que quan et quedes bocabadat i gaudixes de cada nota, de cada paraula, és difícil escriure. A cada pista que passava, allò que en un principi m'havia semblat més del mateix, esdevenia eixe punt d'autenticitat, de dir: ha canviat un poc, ha evolucionat, però no hi ha dubte, és Pau.

Crec que he de fer menció especial a Euskadi batega: espectacular. L'orquestra (JORCAVAL) com sempre, colpidors i impressionants (pot ser en aquest punt no sóc totalment objectiva, però escolteu el disc i veureu com no dic mentides!!), la col·laboració de Ruper Ordorika, la lletra que naix directament del cor... Crec que no em queden adjectius...

Una recomanació: escolteu el disc, escolteu-lo tot, gaudiu de l'evolució, gaudiu de la música, de cada nota, gaudiu de la veu de Pau, de cada paraula, gaudiu, en definitiva, d'un disc molt esperat i que no us deixarà indiferents i molt menys decebuts.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Cosetes musicals


Com ja he comentat en altres posts, forme part de la Jove Orquestra de la Unió Musical d'Alaquàs. Diumenge passat vam participar en el II Festival d'Orquestres Joves a l'auditori de la S.M.I "Santa Cecilia" de Cullera. Feia temps que no viatjavem tots junts, encara que no va ser un viatge molt llarg, però ens ho vam passar molt be. Vam tocar el Concerto grosso nº1 en Re M d'A. Corelli en el qual eren solistes Laura Navarro i Paula Besó amb el violí i Samuel Costilla amb el Violoncel i després vam tocar Palladio de K. Jenkins, tot sota la batuta del nostre estimadissim director Miguel Angel Lino, la paciència en persona.

Va ser un bon concert, els solistes van estar espectaculars i la resta de l'orquestra va mostrar el nivell creixent de la nostra agrupació. Va ser molt agradable tot, el viatge, el concert, l'espera, la picadeta i la tornada. Pel que fa l'espera... Bo, qui siga músic sap que, amb un instrument a les mans es poden fer meravelles i més quan estàs amb amics amb una imaginació sense límits. El video que us deixe és una mostra d'aquesta imaginació desbordada en el moment posterior al concert, quan els nervis havien passat.

Nota: Que no anirem al Tu si que vales o al Tienes talento? Pensem-ho xiquets!!!

dijous, 10 d’abril de 2008

Una història, una reflexió


“Si et trobe a faltar quan estas prop, com no t’he de trobar a faltar ara que ets tan lluny?”
L’absència en la llunyania és un grau molt important que provoca el fet de trobar a faltar algú. Aquest és un sentiment que tothom ha tingut en algún moment: es troben a faltar persones, llocs, moments, coses... Ens fa tindre eixe semblant malenconiòs, amb la mirada perduda i un petit somriure als llavis mentre passen per la nostra ment les imatges dels moments viscuts. És un sentiment de vegades bonic trobar a faltar algú. Això vol dir que eixa persona ens importa molt i que ens agrada gaudir de la seua presència. Moltes vegades ens fa molta falta la seua presència.
Però, també és possible trobar a faltar algú que tenim a prop. Complicat però possible. L’absència no cal que siga física, podem estar junt a una persona i trobar-la a faltar, sentir-la absent. Aquest sí que és un sentiment més preocupant: l’absència diguem-li “espiritual”. Moltes vegades estem amb una persona i notem com el seu cos està pressent però pensa en altres coses, com sol dir-se, té el cap en un altre lloc. Preocupant? Depén del grau d’importància que tinga per a nosaltres la persona en qüestió. Si ens importa molt, aquesta absència ens preocuparà ja que mai no podem saber quines coses passen pel cap de les persones i aquestes coses poden ser possitives o negatives. No podem evitar preocupar-nos de les absències “espirituals” de les persones que ens importen; de les persones que ens importen molt

dilluns, 7 d’abril de 2008

Monòlegs

Hi ha una part del mercat teatral dedicat a l'humor que, en els darrers anys ha pres molta importància: els monòlegs. Sembla que no és més que pujar a un escenari i contar coses de la vida quotidiana de la forma més graciosa possible, però un monòleg té, ademés de la part del guió que resulta complicada pel fet que els referents que utilitzes han de ser coneguts pel públic, té la part interpretativa: el monologuista està sol, damunt de l'escenari sense més ajuda que la seua veu i els seus gestos per fer riure.
Els monologuistes, encara que no ho semblen, treballen molt dur i aixó es veu reflectit en la repercussió social que tenen. En català, encara que ara s'ha passat al castellà (no entrarem en valoracions, és igual de bo en les dues llengües) tenim Andreu Buenafuente, director de programes com "La cosa nostra" i "Una altra cosa" (TV3), "Buenafuente" (A.3) i "Buenafuente" (la sexta), també és el director de la productora "EL Terrat" i, tot i aixó, continua començant els seus programes amb un monòleg.

Un altre monologuista important és Agustin Gimenez, un dels millors que conec i dels més complets. El monòleg que us deixe a continuació puc dir que és el millor que ha fet, de moment.



I per últim, un dels nous, Angel Martin. Copresenta el programa "Sé lo que hicisteis" en la sexta. Si ja és molt divertit al programa, mireu-lo fent monòlegs.