dijous, 12 de juny de 2008

Quatre nits junts veient com surt el sol (1)


“Desert d’amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
me trop del tot en mal poder sotsmes;
no vey algu que de me s’aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que·n fau grat a ma trista ventura.”
Tornes a casa i em trobes treballant. Ara treballe amb textos de Jordi de Sant Jordi. Els mire, els remire i els done la volta, cercant allò que m’interessa pel treball. Rius dels meus poemes trobadorescos i comentes la teua manca d’entrenament en aquest àmbit. Jo reconec la meua pèrdua de tècnica en el teu àmbit de treball i qualifique la teua feina com a "bohemiada”. Et fas l’ofés, perquè aquesta és una broma antiga, i riem junts.
Torne a llegir el text i et pregunte si alguna vegada t’has sentit “desert”. Seus a l’altra cadira, a la meua vora, i refelxiones. El teu gest és seriòs i una mica confús. Em preguntes qué vull dir amb “desert” i et remet al significat que té al poema: sol, trist, abandonat. Mires el poema i somrius. Em dius que, de tant en tant, pot ser sí i això em preocupa. Dius que sentir-se "desert" forma part de les persones, que tots alguna vegada ens sentim així.
La reflexió sobre el tema s’allarga fins ben entrada la nit. Pensem en moltes vegades en les quals ens hem sentit “deserts” de moltes coses. En la matinada els silencis es fan palpables i les paraules llisquen entre el llavis, amb un fil de veu. Seguts un a cada sofà pensem en la realitat, en un desert palpable. Els primers raigs de sol travessen les cortines.
Deu ser bonic veure l’alba al desert.