Eteri

Avui t'he vist. T'he vist al metro. En un primer moment m'ha copsat la teua imatge i des d'aleshores no he pogut deixar de mirar-te. Primer he pensat que escrivies i això m'ha fascinat. Escrivies en una petita llibreta, segut als seients incòmodes, per cert, del primer vagó. He fantasiejat amb allò que escrivies: pot ser era una descripció de la gent que anàvem en el metro: la senyora major amb bosses d'un gran magatzem, les xiques amb carpeta que segur venen de la facultat, la típica guapa amb ulleres de sol enormes i amb el cabell replegat en una cua amb aquella mena de tupé absurd que encara no entenc i una bossa enorme, les dones que criden com si estigueren al mercat, la parella que mostra la seua passió incontenible amb besos sonors i mirades embelesades, l'home del vestit jaqueta que no para de parlar pel mòbil amb la seua cartera d'executiu però que viatja en metro, els immigrants que parlen en una llengua incomprensible i per tant els te igual el volum de la seua conversa perquè són conscients que ningú els entén…
Et mirava i no em veies, era l'amagatall perfecte. Mirava com alçaves el cap una i altra vegada i a través de les teues ulleres plasmaves el món amb paraules. Però, en fixar-me una estona més, he vist que no eren paraules, eren ratlles. No escrivies, dibuixaves allò que t'envoltava. Des de la meua posició no he pogut veure clarament qué dibuixaves però, per la teua mirada inquieta, supose que el vagó del metro i tot el que pensava que escrivies. T'he mirat una estona i de sobte: “…final de trajecte”.
En baixar t'he buscat, però ja no t'he tornat a veure. Després de pensar-ho molt a l'autobus m'he adonat que és normal que no et tornara a veure… ets un miratge, un somni, una il·lusió… Ets eteri…