divendres, 20 de febrer de 2009

Feliç, feliç no-aniversariiiiiiiii

Diuen que els xiquets i els "borratxos" diuen sempre la veritat. I jo podria afegir que dels bojos poden eixir les millors reflexions filosòfiques.

Jo no forme part de cap dels dos primers grups però tinc una mena de plaça amb veu però sense vot a l'enorme germanor dels Bojos Universals. Encara no sóc membre de ple dret, però a poc a poc aniré pujant esglaons, a veure si puc aconseguir una càtedra!!!!

La qüestió és que, amb motiu de l'aniversari de La Caputxeta, m'he plantejat aquesta cosa dels aniversaris d'una manera diferent: per què només s'ha de felicitar el dia que és l'aniversari i no els dies previs a la celebració d'aquest? per què només un dia? "L'aniversari només és un dia a l'any, després queden 364 dies de no-aniversari!!!!" Aquesta frase la diuen a Alicia a terra de meravelles un llibre que recomane com a àlbum il·lustrat o pel·lícula per a xiquets però molt especialment com a lectura per a adults.
En crèixer oblidem moltes coses, tenim moltes responsabilitats i molts maldecaps, per això no hem d'oblidar que cada dia és el nostre no-aniversari i celebrar-ho, perquè només el fet d'estar vius i poder gaudir de la vida, és un motiu de celebració.

Feliç No-Aniversari a tots, especialment a la Caputxeta!!!!!!!

dissabte, 31 de gener de 2009

Algunes cançons...

No diré res, qui tinga orelles que escolte... Sí, tu.



divendres, 30 de gener de 2009

Un nou any!!!! (potser una mica tard)


Ja hem utilitzat, bé o malament, depen de cadascú, 30 dies del 2009. Jo vaig començar fortet: el dia 2 vaig viatjar a Cremona (Itàlia) i també a Venècia. Va ser un viatge curt però intens: concert de la Banda Simfònica de la UMA, visites vàries i una amistat inesperada: Rossi, l'amo d'una cafeteria estupenda de Cremona i la seua dona, dues persones encantadores amb les quals vam poder practicar el nostre italià "chapurreao". Van ser uns dies molt agradables i un poc bojos: jo mai no havia viatjat amb la banda en avió i molt menys en un avió només per a nosaltres!! Allò era com un assaig però sense intruments. Les pobres hostesses passaven amb el carret aquell de begudes i aperitius amb una mica de por i quan donaven les instruccions de les sortides d'emergència supose que mai no havien rebut una ovació com aquella. Fins i tot el comandant es va unir a la gresca quan, abans de sortir de l'aeroport de Bologna, van arruixar l'avió amb un líquid anticongelant i descongelant perquè no es fera malbé l'avió allà dalt amb les baixes temperatures i ens va comentar que notariem olor a alcohol... No pots dir aquesta paraula a tants músics junts: "Doncs que rule!!!" "Uns gotets amb gel i unes coca-coles!!!" comentaris que el comandant va respondre molt correctament: "Aquest líquid no és tòxic però tampoc es pot beure..." Podriem dir que va unir-se "al rotllo".

També vaig poder comprobar la capacitat d'improvisació de la banda: la nit del concert, quan vam tornar a l'hotel, ens van deixar que ferem "festeta" a la cafeteria peeero no vam poder posar música perquè el cambrer no sabia utilitzar l'equip de so (?). Algú va veure que hi havia un piano de cua, elèctric i xicotet i va apretar el botonet adient per fer que allò funcionara... Quina troballa!!!!! I més quan comptavem amb un pianista i dues sopranos!!! Va ser genial quan Carmen i Pilar van començar a cantar duos i un poc després les sarsueles que duiem com a repertori... Allò va ser apoteòsic!!! Carmen, la soprano que va cantar al concert, no volia forçar massa la veu, normal, és el seu instrument de feina i cal tindre cura d'ell... Però no va passar res, les parts més complicades les cantava la banda a cor!!! "Me llamaaaaan La Primorosaaaaaa..." Simplement genial, i més quan van començar el duo de El gato montés i el presi de la societat feia la veu del tenor... Mareeee la que es va liar!!! Al principi era un duo banda+presi-soprano "Me llamabas Rafaelillo? Sí mujer, pa' que me hagas la corbata, que yo no me la se haser..." però al pasdoble, el presi ens va demostrar les seues dots líriques "Torero quiero seeeeeer..." Inoblidable.

La veritat és que l'any 2009 no podia haver començat de millor manera: capdany amb les amigues i l'amic, pobre, entre tanta dona... i després el viatge...

La resta... Tornar a la rutina no és agradable per a ningú, però no podem fer altra cosa. Aquests moments furtats a la vida són els que ens fan agafar forces per seguir endavant.

Bon Any i fins prompte!!!!!!!

dijous, 11 de desembre de 2008

CAP - Específic A - Una passetjada pels blocs

Benvinguts al meu bloc, companys i companyes de classe!!!

Com podeu veure, aquesta és una eina molt útil per comunicar-se d'una manera diferent i interactiva amb gent de tot el món i amb gent del nostre entorn, cosa que podem veure a la pàgina d'inici.

Podem trobar molts tipus de blocs: els familiars, els de viatges, de futbol, de cinema, de música... podem trobar tants com persones diferents, però els que més ens interessen són aquells que parlen d'ensenyament i que ens mostren recursos per fer si no més fàcil, potser més divertida la nostra tasca (de moment futura) com a docents. Per exemple, ací tenim una iniciatica d'una classe de 2on de batxillerat en la qual el professor va dir als alumnes que es crearen un bloc per poder comentar noticies i també per veure la feina de cometari de text.
Cal tindre en compte que l'univers dels blocs és una gran cadena: quasi sempre un bloc pot dur a un altre de les mateixes característiques, per això, ara us mostraré el bloc de Toni Teruel, que el podem trobar a la llista de blocs de la meua pàgina.

Acompanyeu-me en el viatge i si us perdeu, pregunteu, preguntant s'arriba a Roma!!!!!!!

dijous, 27 de novembre de 2008

Com vols que t'ho diga?



لا اسمحوا لي


אל תתנו לי


मुझे मत देना


Không để cho tôi


Ikke la meg


Nie pozwól mi


Nu lăsa să-mi


Не допускайте мен


Не дайте мне


Nenechte mě


Ne dopusti mi


Lad ikke mig


Låt inte mig


Älä anna minulle


Jangan biarkan me


Μην επιτρέψτε μου


Lassen Sie mich nich von mir


Non vorrei


Don't you slip away from me


Não me deixe


Ne me quitte pas


No me dejes


No em deixes...

dimecres, 19 de novembre de 2008

Sis coses que et fan sentir feliç

Pensava que aquest bloc era una mena de camp de solitud on escriure les coses que considere importants i alguns missatges subliminals a Pepito Grillo que de tant es tant es passa per ací, però fa uns dies vaig veure un comentari on em lligaven a una mena de correu spam o cadena sense final... Sincerament, pensava que açò no ho llegia ningú!!!!!!!!! Si que em va fer il·lusió encara que vaig desconfiar un poc... No sé si podré continuar-ho però ho intentaré. Aquesta cosa del mem és un concepte força estrany encara que havia sentit parlar d'ell... Quan s'aclarisquen que m'ho facen saber...

Les sis coses que em fan sentir feliç...
- Passar una nit amb els amics sense parar de riure i després recordar les anècdotes
- Escoltar o cantar la meua cançò preferida (o una d'elles) i poder gaudir dels ulls de la meua persona especial.
- Estar encara que siguen cinc minuts amb eixa persona tan especial i aconseguir furtar-li un somriure
- Viatjar i sentir-me com a casa, cosa que només m'ha passat a París...
- Passar hores fent el gamba amb els violoncels i crear numerets nous
- Veure i sentir que sóc important i especial per als meus amics

I ara crec que toca dir a qui li diré que participe i perquè...
Xavi, quan tingues una estoneta fes-ho, no costa res i així alces el cap dels llibres...
Marta, supose que li agradarà aquesta cosa, a veure si es reenganxa al bloc
Maite, és molt curiòs açò, fes-li un ull a la cosa...

La veritat és que no conec més gent que tinga un bloc i que el mantinga actualitzat, així que supose que ací acaba la meua aportació al mem.
The end.

dijous, 13 de novembre de 2008

Preguntes i respostes


Saps quan confies que alguna cosa és quasi segur que va a passar i ho esperes amb moltes ganes, perquè pot ser és el darrer recurs que et queda, i descobreixes que allò que esperaves no va a passar i a sobre has fet un dels grans ridículs de la història i això et fa recordar, a mode de flash-back, aquells temps en que aquestes coses et passaven molt a sovint i que ja havies soterrat en el racò més profund de l’abisme de la memòria?
Doncs, sí, eixes coses sempre tornen a apareixer, és allò del “sino” o del “Fortune rota volvitur”. I en aquests casos mai saps com sentir-te: no pots enfadar-te perquè no guanyes res amb una rabieta estúpida que no porta a cap lloc, només a perdre credibilitat i, pot ser, autoritat (en el sentit antic de la paraula (auctor, auctoritas)).
Parlar de decepció... A mi sempre m’ha semblat una cosa molt greu que algú pense que l’he decebut... Una persona enfadada, amb una disculpa i una argumentació possiblement deixe d’estar enfadada, però, una persona decebuda? Com fas perquè una persona deixe d’estar decebuda? Una decepció és un sentiment molt més fort que un cabreig, és molt més profund, no té ira, però sí ferida...

dissabte, 1 de novembre de 2008

UMA al Palau de la Música!!!


Avui la Unió Musical d'Alaquàs està de festa: una gran representació de les activitats que es donen lloc dins d'aquesta associació cultural han actuat al Palau de la Música de València. En primer lloc ha actuat la Rondalla que han interpretat diverses peces de música valenciana amb balls inclosos. Després ha actuat la Jove Orquestra que ha tocat el Concerto Grosso I de Corelli i Pizzicato Polca, peça en la qual han actuat les xiquetes de l'Escola de Dansa i per acabar ha actuat la Banda Simfónica que han interpretat: El tambor de granaderos, Coplas de mi tierra, Celtic child (amb un cor de xiquets), Suplication for a future world (també amb el cor de xiquets) i com a bis el "zapateado" o Allegro vivo de la Gran fantasia española.

Jo he actuat en dues de les agrupacions: l'orquestra i la banda i m'he trobat molt a gust en les dues. En l'orquestra ha estat una experiència única, potser és la primera vegada que m'escolte clarament tocant en conjunt i aixó, en un primer moment m'ha esglaiat un poc però després m'he refet i la cosa ha anat prou be. També ha ajudat el fet que les solistes Laura Navarro (violí, of course!!), Saray Garcia (Violí) i Andrea Tárrega (violoncel!!!) feren una actuació espectacular!! La seua seguretat es transmitia a tota l'orquestra, encara que després ens confesaren que estaven un poc nervioses. L'orquestra va sonar molt molt bé.

Amb la banda, puc ben dir que és la primera vegada que els violoncels no tenim problemes ni amb les cadires, ni amb els faristols, ni amb l'espai i que hem tocat ben a gust. Se'ns escolta poc dins d'una agrupació tan gran, però a poc a poc fem feina.
Un gran dia per a la música feta per alaquasers i alaquaseres...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Tranquilitat i silenci



Tranquilitat i silenci.
És tot el que hi ha ara. És tard, com sempre.
Tranquilitat i silenci.
Amb molta cura pressione les lletres del teclat per tractar de fer el mínim soroll possible. Tots dormen.
Tranquilitat i silenci.
Dos elements molt preciats del quals no podem gaudir sempre.
Tranquilitat i silenci.
Ara ho escolte tot: el soroll del ventilador de l’ordinador, els sorollets que fa la cadira...
Tranquilitat i silenci.
Un allau de pensaments passen com un llamp cada vegada que tanque el ulls. Imatges inconnexes de tot, de tu.
Tranquilitat i silenci.
Mire els títols dels llibres de les prestatgeries, mire els noms dels autors, alguns familiars i altres no tant. Mire el apunts de la feina per fer. Mire l’hora... És tard…
Tranquilitat i silenci
Torne a llegir textos anteriors i no em reconec en ells… Jo no he estat capaç d’escriure això…
Tranquilitat i silenci
Et recorde, em recorde i mire la paret, eixa paret literària i real, eixa paret que... La paret que de cop i volta esdevé un enorme mur insalvable...
Tranquilitat i silenci
Seguretat i convicció
Serenitat i temps
Paciència i ganes
Inspiració i capacitat
Idees i recursos
Sort i padrins...

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Sous le ciel de Paris...


Diumenge vam tornar de París... Encara hui pense que ha estat un somni!!!!!

Vam fer camí cap a Barcelona el dimecres-dijous, la matinada del 9 d'octubre. El trajecte en el cotxe ja va ser molt especial: de tan animats que anàvem les 4 hores se'ns van passar volant i quan ens vam adonar ja teniem el cotxe aparcat al parking de l'eroport del Prat. Després d'unes quantes hores d'espera, vam pujar a l'avió des d'on vam veure l'alba en directe i de prop i on ens van donar de desdejunar (eren les 8 del matí!!!).

En aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle ens vam adonar que era evident que ja estavem a París. Ens va resultar molt fàcil arribar a la ciutat: en el propi recinte de l'aeroport hi ha una parada de tren RER que porta cap a la Gare du Nord. Quan vam arribar a aquella estació vam agafar el metro fins a la zona on teniem l'hotel: en el 3eme arrondisement prop de la Place de la Republique. L'hotel, un 3 estreles, no estava malament, si més no estava net!!!

Pel que fa els dies a París... em costa molt plasmar en paraules tots els sentiments que em va generar aquella ciutat, però una cosa em va quedar molt clara: París té una gran ascendència sobre mi, sembla que em parla, em sent molt a gust en aquelles avingudes i monuments i m'és impossible restar indiferent. Només vaig trobar a faltar una cosa: uns moments de solitud per escriure fidelment allò que em deia la ciutat, uns minuts de calma i silenci que arribaven a altes hores de la nit i que feien, per la distància i l'acumulació, que em deixara coses sense escriure...

Però sempre és millor tindre al record els moments inoblidabes: el dinar a la vora del Sena i el del Jardí de Notre Dame, l'estoneta a la gespa de Tulleries, el triomf que va suposar arribar a peu a l'Arc del Triomf des del Louvre, el passeig en bateau, les converses nocturnes, l'espera per pujar a la Torre Eiffel (pasdoble inclós), l'estada al segon pis de la torre (un moment màgic sense dubte) i veure-la il·luminada... I un centenar de moments més que no procedeix comentar però que em van fer canviar d'opinió o si més no, ajornar una decissió que rondava feia temps pel meu cap.

El record de la meua primera estada a París em va fer ser més conscient de la meua independència; el record de la meua segona estada a París em fa sentir que res no és impossible, que sempre hi ha una porta per a l'esperança i que els bons amics et fan viure moments meravellosos.