dimarts, 14 d’octubre del 2008

Sous le ciel de Paris...


Diumenge vam tornar de París... Encara hui pense que ha estat un somni!!!!!

Vam fer camí cap a Barcelona el dimecres-dijous, la matinada del 9 d'octubre. El trajecte en el cotxe ja va ser molt especial: de tan animats que anàvem les 4 hores se'ns van passar volant i quan ens vam adonar ja teniem el cotxe aparcat al parking de l'eroport del Prat. Després d'unes quantes hores d'espera, vam pujar a l'avió des d'on vam veure l'alba en directe i de prop i on ens van donar de desdejunar (eren les 8 del matí!!!).

En aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle ens vam adonar que era evident que ja estavem a París. Ens va resultar molt fàcil arribar a la ciutat: en el propi recinte de l'aeroport hi ha una parada de tren RER que porta cap a la Gare du Nord. Quan vam arribar a aquella estació vam agafar el metro fins a la zona on teniem l'hotel: en el 3eme arrondisement prop de la Place de la Republique. L'hotel, un 3 estreles, no estava malament, si més no estava net!!!

Pel que fa els dies a París... em costa molt plasmar en paraules tots els sentiments que em va generar aquella ciutat, però una cosa em va quedar molt clara: París té una gran ascendència sobre mi, sembla que em parla, em sent molt a gust en aquelles avingudes i monuments i m'és impossible restar indiferent. Només vaig trobar a faltar una cosa: uns moments de solitud per escriure fidelment allò que em deia la ciutat, uns minuts de calma i silenci que arribaven a altes hores de la nit i que feien, per la distància i l'acumulació, que em deixara coses sense escriure...

Però sempre és millor tindre al record els moments inoblidabes: el dinar a la vora del Sena i el del Jardí de Notre Dame, l'estoneta a la gespa de Tulleries, el triomf que va suposar arribar a peu a l'Arc del Triomf des del Louvre, el passeig en bateau, les converses nocturnes, l'espera per pujar a la Torre Eiffel (pasdoble inclós), l'estada al segon pis de la torre (un moment màgic sense dubte) i veure-la il·luminada... I un centenar de moments més que no procedeix comentar però que em van fer canviar d'opinió o si més no, ajornar una decissió que rondava feia temps pel meu cap.

El record de la meua primera estada a París em va fer ser més conscient de la meua independència; el record de la meua segona estada a París em fa sentir que res no és impossible, que sempre hi ha una porta per a l'esperança i que els bons amics et fan viure moments meravellosos.

2 comentaris:

Xavi ha dit...

La veritat és que van ser uns dies fantàstics. La ciutat és impressionant, tot i que una mica "excessiva" per al meu gust. Potser, per això, em va agradar tant trobar-me les senzilles línies de R. Serra en mig de tot aquell barroquisme. El riu li dóna una fesonomía especial a tot el conjunt i les zones de Montmartre o de Notre Dame són realment belles.
Aprofite també el comentari per a felicitar l'organització: xiques, impecable! Ara toca pensar en la pròxima destinació: ¿serà Roma?, ¿serà Lisboa? o ¿potser novament París?

Tereseta ha dit...

Que París et semble excessiu no em sorpren i l'aposta sobre l'escultura de R. Serra... desaprofitada, t'ho dic ja.
Gràcies per la felicitació, espere àvidament que la nostra taula del Lareno estiga ocupada i que ens toque seure a la peixera... Qui sap quin serà el proper destí... De tota manera, no descarte novament París, ens van quedar tantes coses per veure, per viure, per fer...