dilluns, 28 d’abril de 2008

Cròniques Vampíriques


Una de les meues passions de les quals encara no he parlat al blog son les novel·les vampíriques, molt especialment les de l'escriptora nord americana Anne Rice. He llegit totes les cròniques vampíriques des d' Entrevista con el vampiro fins a Merrick, la fussió genial de les cròniques amb els relats de les bruixes Mayfair. És una manera de tractar allò fantàstic i sobrenatural sense caure en el "gore" ni en l'excessiva mostra de sang i violència. Els vampirs que pressenta Anne Rice són elegants, educats, ben pareguts... El protagonista indiscutible, Lestat, és el paradigma del perfecte senyor francés, amb un toc bohemi i rebel des de que és mortal. Quan es converteix en vampir, aquesta rebel·lia va augmentant fins la bogeria i la posterior tornada a la realitat.

A traves del personatge de Lestat, l'autora fa una ullada extensa al món dels vampirs on conta les seues vides i fins i tot, entra al tema del cel i l'infern, fent dels seus moradors protagonistes d'algunes de les cròniques. Per exemple, en Memnoch, Lestat coneix cara a cara a Lucifer (anomenat per l'autora Memnoch) i aquest li conta, entre altres moltíssimes coses, com va gossar contradir els designis de Déu pel que fa a la vida de les persones.

Aquesta literatura no deixa de ser una interpretació del mite dels vampirs, una relectura dels clàssics d'aquest génere fantàstic modernitzant-lo i actualitzant-lo fins el punt que Lestat esdevé una gran estrela del Rock.

El video que us deixe a continuació és una mostra de com seria l'actuació del perfecte Lestat, ja que les interpretacions fetes a la pel·licula La reina de los condenados, adaptació de la novel·la homonima, deixa molt que desitjar. El grup és 30 seconds to Mars i el cantant és Jared Leto, però si oblidem tota aquesta realitat i pensem en el personatge... Podriem dir que Lestat no ens ha deixat, continua entre nosaltres... Eixa és l'estética adient per mostrar el vertader Lestat.


dijous, 24 d’abril de 2008

Sant Jordi


Per a la tradició catòlica, Sant Jordi va ser fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel) on es va casar i va tindre un fill, Jordi.
En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i va formar part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.
L'any 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Després d'interrogar-lo, descobreixen que és cristià.
Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veure l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.
El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu.
El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi siga el patró dels cavallers es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó, l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar una batalla contra els sarraïns després que aquest invocara el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa catalana.

L'any 1276 un exèrcit mudèjar encapçalat per Al-Azraq, intenta prendre Alcoi, sent repel·lits i resultant mort el seu cabdill. No obstant els reforços cristians enviats des de Xàtiva, patixen una severa desfeta que tindrà en escac a tot el Regne i possiblement afectara inclús la salut del monarca Jaume I. La defensa de la vila per part dels alcoians i la mítica intervenció de Sant Jordi en ella és el germen de les actuals festes de Moros i Cristians d'Alcoi que se celebren tots els anys els dies 21, 22, 23 i 24 d'abril, si bé, els primers actes festers de l'any se celebren en diumenge de Pasqua en un acte conegut com La Glòria, al qual participa un fester de cada filà així com totes les bandes de la ciutat. Des del diumenge de pasqua al dia 21 d'abril (dia dels músics) se celebren totes les nits les populars filaetes, una mena d'assaig per al dia gran de l'entrà amb participació de bandes de tot el País Valencià.

Tradicionalment, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalen una rosa i un llibre. La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera.
Així d'important és Sant Jordi per a tota la part mediterrànea de la península Ibèrica i així es celebra el seu dia, amb festa, cultura i rebombori.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Reflexió


Ho diuen a tot arreu: res no és perdurable, tot, en algun moment, s’acaba. S’acaba el temps dels bons moments que duren un instant, s’acaben també les penes, s’acaben les relacions, s’acaben els amors, s’acaben les pomes, les peres, les taronges… Tot en algun moment acaba i si es una d’aquelles coses en les quals habiem posat massa il·lusions o massa energies, ens resentim i notem una mena de dolor fosc al cor. És totalment inevitable.
Però tota cosa que acaba, ens dona una lliçó, ens fa més forts i ens ensenya que, en algun moment, no hem fet el que calia o no hem estat a l’altura de les circumstàncies. Per aixó és bó reflexionar i pensar en allò que ja ha acabat, per veure que podem aprendre i com podem fer per que no es torne a repetir el final.
Després d’aprendre tot alló que ens pot ensenyar, hem de mirar al nostre voltant i veure com estem fent les coses i qui està sempre al nostre costat. No parle de veus que ens diuen allò que fem bé o malament, parle de persones que ens donen suport i que no dubten ni un minut en deixar-ho tot perquè nosaltres hem dit que no estem bé en eixe moment. Són eixes persones que, encara que no ens adonem, sempre estan ahí. Son eixes persones que actuen com diuen que actuen els bons músics: quan estigues tocant, no esperes que la gent se n’adone que estàs tocant, el vertader èxit arriba quan, qui t’escolta, se n’adona de que has deixat de tocar.

dijous, 17 d’abril de 2008

Teoria del caos


Quan vaig fer la transacció pertinent per obtindre el nou disc de Pau Alabajos Teoria del caos, em van demanar que fera una crítica al blog, però una de les bones, en les quals es diuen les virtuts i els defectes. Així que, al dia següent, de matí i després de desdejunar (és una dada que qui em coneix sap que és important), vaig engegar l'ordinador, vaig traure el disc i el vaig posar. Em vaig armar amb un full i un bolígraf per apuntar virtuts i defectes de cada cançó i vaig clicar al play. En la primera cançó vaig apuntar: molt be, més del mateix, en la seua línia i amb algun canvi pel que fa el ritme. En la segona vaig apuntar: un canvi de ritme més destacat, diferent a la resta... En la tercera vaig apuntar: Especial...diferent. I a partir d'ací no hi ha cap anotació més excepte en aquella que es titula Tinc una mania inconfessable en la nota de la qual, no hi ha paraules, només açó: XDD.

Per què vaig deixar d'apuntar coses al full? És una bona pregunta. Crec que quan et quedes bocabadat i gaudixes de cada nota, de cada paraula, és difícil escriure. A cada pista que passava, allò que en un principi m'havia semblat més del mateix, esdevenia eixe punt d'autenticitat, de dir: ha canviat un poc, ha evolucionat, però no hi ha dubte, és Pau.

Crec que he de fer menció especial a Euskadi batega: espectacular. L'orquestra (JORCAVAL) com sempre, colpidors i impressionants (pot ser en aquest punt no sóc totalment objectiva, però escolteu el disc i veureu com no dic mentides!!), la col·laboració de Ruper Ordorika, la lletra que naix directament del cor... Crec que no em queden adjectius...

Una recomanació: escolteu el disc, escolteu-lo tot, gaudiu de l'evolució, gaudiu de la música, de cada nota, gaudiu de la veu de Pau, de cada paraula, gaudiu, en definitiva, d'un disc molt esperat i que no us deixarà indiferents i molt menys decebuts.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Cosetes musicals


Com ja he comentat en altres posts, forme part de la Jove Orquestra de la Unió Musical d'Alaquàs. Diumenge passat vam participar en el II Festival d'Orquestres Joves a l'auditori de la S.M.I "Santa Cecilia" de Cullera. Feia temps que no viatjavem tots junts, encara que no va ser un viatge molt llarg, però ens ho vam passar molt be. Vam tocar el Concerto grosso nº1 en Re M d'A. Corelli en el qual eren solistes Laura Navarro i Paula Besó amb el violí i Samuel Costilla amb el Violoncel i després vam tocar Palladio de K. Jenkins, tot sota la batuta del nostre estimadissim director Miguel Angel Lino, la paciència en persona.

Va ser un bon concert, els solistes van estar espectaculars i la resta de l'orquestra va mostrar el nivell creixent de la nostra agrupació. Va ser molt agradable tot, el viatge, el concert, l'espera, la picadeta i la tornada. Pel que fa l'espera... Bo, qui siga músic sap que, amb un instrument a les mans es poden fer meravelles i més quan estàs amb amics amb una imaginació sense límits. El video que us deixe és una mostra d'aquesta imaginació desbordada en el moment posterior al concert, quan els nervis havien passat.

Nota: Que no anirem al Tu si que vales o al Tienes talento? Pensem-ho xiquets!!!

dijous, 10 d’abril de 2008

Una història, una reflexió


“Si et trobe a faltar quan estas prop, com no t’he de trobar a faltar ara que ets tan lluny?”
L’absència en la llunyania és un grau molt important que provoca el fet de trobar a faltar algú. Aquest és un sentiment que tothom ha tingut en algún moment: es troben a faltar persones, llocs, moments, coses... Ens fa tindre eixe semblant malenconiòs, amb la mirada perduda i un petit somriure als llavis mentre passen per la nostra ment les imatges dels moments viscuts. És un sentiment de vegades bonic trobar a faltar algú. Això vol dir que eixa persona ens importa molt i que ens agrada gaudir de la seua presència. Moltes vegades ens fa molta falta la seua presència.
Però, també és possible trobar a faltar algú que tenim a prop. Complicat però possible. L’absència no cal que siga física, podem estar junt a una persona i trobar-la a faltar, sentir-la absent. Aquest sí que és un sentiment més preocupant: l’absència diguem-li “espiritual”. Moltes vegades estem amb una persona i notem com el seu cos està pressent però pensa en altres coses, com sol dir-se, té el cap en un altre lloc. Preocupant? Depén del grau d’importància que tinga per a nosaltres la persona en qüestió. Si ens importa molt, aquesta absència ens preocuparà ja que mai no podem saber quines coses passen pel cap de les persones i aquestes coses poden ser possitives o negatives. No podem evitar preocupar-nos de les absències “espirituals” de les persones que ens importen; de les persones que ens importen molt

dilluns, 7 d’abril de 2008

Monòlegs

Hi ha una part del mercat teatral dedicat a l'humor que, en els darrers anys ha pres molta importància: els monòlegs. Sembla que no és més que pujar a un escenari i contar coses de la vida quotidiana de la forma més graciosa possible, però un monòleg té, ademés de la part del guió que resulta complicada pel fet que els referents que utilitzes han de ser coneguts pel públic, té la part interpretativa: el monologuista està sol, damunt de l'escenari sense més ajuda que la seua veu i els seus gestos per fer riure.
Els monologuistes, encara que no ho semblen, treballen molt dur i aixó es veu reflectit en la repercussió social que tenen. En català, encara que ara s'ha passat al castellà (no entrarem en valoracions, és igual de bo en les dues llengües) tenim Andreu Buenafuente, director de programes com "La cosa nostra" i "Una altra cosa" (TV3), "Buenafuente" (A.3) i "Buenafuente" (la sexta), també és el director de la productora "EL Terrat" i, tot i aixó, continua començant els seus programes amb un monòleg.

Un altre monologuista important és Agustin Gimenez, un dels millors que conec i dels més complets. El monòleg que us deixe a continuació puc dir que és el millor que ha fet, de moment.



I per últim, un dels nous, Angel Martin. Copresenta el programa "Sé lo que hicisteis" en la sexta. Si ja és molt divertit al programa, mireu-lo fent monòlegs.

dijous, 3 d’abril de 2008

Xarangues, l'ànima de les festes

Els músics, a part de pertànyer a una banda o a una orquestra, siga del tipus que siga, tracten de guanyar-se la vida fent allò que més els agrada: tocar. Per això, molts d'ells s'agrupen en xarangues: grups de 10 a 15 músics que ofereixen els seus serveis a falles i altres institucions per animar els dies de festa.
El millor d'aquestes xarangues és que, ademés de cobrar, s'ho passen molt bé i gaudixen de fer música o el cabra, depen del moment i la situació.
Ací us deixe tres videos per mostrar una feina que esdevé l'ànima de les festes. La primera xaranga és "Agua de fuego", amics i companys, la segona és "Fer la mà", xaranga que acompanyava a una falla d'Alaquàs i la tercera és "Pensat i fet", també amics i companys.
Nota: pot ser la qualitat musical dels videos no és molt bona, però puc assegurar que toquen molt bé. És com tot: en directe sonen millor.