diumenge, 26 d’octubre de 2008

Tranquilitat i silenci



Tranquilitat i silenci.
És tot el que hi ha ara. És tard, com sempre.
Tranquilitat i silenci.
Amb molta cura pressione les lletres del teclat per tractar de fer el mínim soroll possible. Tots dormen.
Tranquilitat i silenci.
Dos elements molt preciats del quals no podem gaudir sempre.
Tranquilitat i silenci.
Ara ho escolte tot: el soroll del ventilador de l’ordinador, els sorollets que fa la cadira...
Tranquilitat i silenci.
Un allau de pensaments passen com un llamp cada vegada que tanque el ulls. Imatges inconnexes de tot, de tu.
Tranquilitat i silenci.
Mire els títols dels llibres de les prestatgeries, mire els noms dels autors, alguns familiars i altres no tant. Mire el apunts de la feina per fer. Mire l’hora... És tard…
Tranquilitat i silenci
Torne a llegir textos anteriors i no em reconec en ells… Jo no he estat capaç d’escriure això…
Tranquilitat i silenci
Et recorde, em recorde i mire la paret, eixa paret literària i real, eixa paret que... La paret que de cop i volta esdevé un enorme mur insalvable...
Tranquilitat i silenci
Seguretat i convicció
Serenitat i temps
Paciència i ganes
Inspiració i capacitat
Idees i recursos
Sort i padrins...

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Sous le ciel de Paris...


Diumenge vam tornar de París... Encara hui pense que ha estat un somni!!!!!

Vam fer camí cap a Barcelona el dimecres-dijous, la matinada del 9 d'octubre. El trajecte en el cotxe ja va ser molt especial: de tan animats que anàvem les 4 hores se'ns van passar volant i quan ens vam adonar ja teniem el cotxe aparcat al parking de l'eroport del Prat. Després d'unes quantes hores d'espera, vam pujar a l'avió des d'on vam veure l'alba en directe i de prop i on ens van donar de desdejunar (eren les 8 del matí!!!).

En aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle ens vam adonar que era evident que ja estavem a París. Ens va resultar molt fàcil arribar a la ciutat: en el propi recinte de l'aeroport hi ha una parada de tren RER que porta cap a la Gare du Nord. Quan vam arribar a aquella estació vam agafar el metro fins a la zona on teniem l'hotel: en el 3eme arrondisement prop de la Place de la Republique. L'hotel, un 3 estreles, no estava malament, si més no estava net!!!

Pel que fa els dies a París... em costa molt plasmar en paraules tots els sentiments que em va generar aquella ciutat, però una cosa em va quedar molt clara: París té una gran ascendència sobre mi, sembla que em parla, em sent molt a gust en aquelles avingudes i monuments i m'és impossible restar indiferent. Només vaig trobar a faltar una cosa: uns moments de solitud per escriure fidelment allò que em deia la ciutat, uns minuts de calma i silenci que arribaven a altes hores de la nit i que feien, per la distància i l'acumulació, que em deixara coses sense escriure...

Però sempre és millor tindre al record els moments inoblidabes: el dinar a la vora del Sena i el del Jardí de Notre Dame, l'estoneta a la gespa de Tulleries, el triomf que va suposar arribar a peu a l'Arc del Triomf des del Louvre, el passeig en bateau, les converses nocturnes, l'espera per pujar a la Torre Eiffel (pasdoble inclós), l'estada al segon pis de la torre (un moment màgic sense dubte) i veure-la il·luminada... I un centenar de moments més que no procedeix comentar però que em van fer canviar d'opinió o si més no, ajornar una decissió que rondava feia temps pel meu cap.

El record de la meua primera estada a París em va fer ser més conscient de la meua independència; el record de la meua segona estada a París em fa sentir que res no és impossible, que sempre hi ha una porta per a l'esperança i que els bons amics et fan viure moments meravellosos.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Se n'anem a Paris!!!!!!!!!


Potser encara no em crec que avui però de la setmana que vé ja hauré passat una nit a Paris i estarem dinant a Montmatre. Aquest és un dels meus somnis i és un viatge que em fa moltíssima il·lusió per la ciutat, pel fet de viatjar però sobre tot per la companyia.

La primera vegada que vaig estar a París (i no va ser quan la cigonya em feia el trajecte d'anada a casa) no vaig poder gaudir tant com haguera volgut de la Ciutat de la Llum, però aquell viatge em va mostrar que era capaç de tot. Va ser el moment, dalt de la Torre Eiffel, quan vaig veure aquella enorme urbs als meus peus, quan em vaig adonar que res no era impossible i que amb un poc d'esforç, ganes i il·lusió podria aconseguir qualsevol cosa i que la vida em seria més fàcil.

Aquell viatge va ser en un moment especial en la meua vida: era el darrer any d'institut, els companys passaven de mi i pràcticament vaig estar a soles tot el viatge però aquesta situació que haguera enfonsat a qualsevol, em va donar forces per creure en mi mateixa i per marcar-me uns objectius. Després d'aquell viatge va ser quan va començar la meua "etapa autista", com a mi m'agrada anomenar-la, ja que vaig deixar de relacionar-me amb aquells que d'alguna manera em menyspreaven i vaig començar també a ser més selectiva amb les amistats.

Tracte de descriure amb paraules qué va significar per a mi aquella estada a París i no sé si ho faig bé, però sé que és un lloc molt important, que em fa sentir coses i que aquesta vegada aniré amb gent que és molt important per a mi, amb aquelles persones són una part força important en la meua vida.