Ja hem utilitzat, bé o malament, depen de cadascú, 30 dies del 2009. Jo vaig començar fortet: el dia 2 vaig viatjar a Cremona (Itàlia) i també a Venècia. Va ser un viatge curt però intens: concert de la Banda Simfònica de la UMA, visites vàries i una amistat inesperada: Rossi, l'amo d'una cafeteria estupenda de Cremona i la seua dona, dues persones encantadores amb les quals vam poder practicar el nostre italià "chapurreao". Van ser uns dies molt agradables i un poc bojos: jo mai no havia viatjat amb la banda en avió i molt menys en un avió només per a nosaltres!! Allò era com un assaig però sense intruments. Les pobres hostesses passaven amb el carret aquell de begudes i aperitius amb una mica de por i quan donaven les instruccions de les sortides d'emergència supose que mai no havien rebut una ovació com aquella. Fins i tot el comandant es va unir a la gresca quan, abans de sortir de l'aeroport de Bologna, van arruixar l'avió amb un líquid anticongelant i descongelant perquè no es fera malbé l'avió allà dalt amb les baixes temperatures i ens va comentar que notariem olor a alcohol... No pots dir aquesta paraula a tants músics junts: "Doncs que rule!!!" "Uns gotets amb gel i unes coca-coles!!!" comentaris que el comandant va respondre molt correctament: "Aquest líquid no és tòxic però tampoc es pot beure..." Podriem dir que va unir-se "al rotllo".
També vaig poder comprobar la capacitat d'improvisació de la banda: la nit del concert, quan vam tornar a l'hotel, ens van deixar que ferem "festeta" a la cafeteria peeero no vam poder posar música perquè el cambrer no sabia utilitzar l'equip de so (?). Algú va veure que hi havia un piano de cua, elèctric i xicotet i va apretar el botonet adient per fer que allò funcionara... Quina troballa!!!!! I més quan comptavem amb un pianista i dues sopranos!!! Va ser genial quan Carmen i Pilar van començar a cantar duos i un poc després les sarsueles que duiem com a repertori... Allò va ser apoteòsic!!! Carmen, la soprano que va cantar al concert, no volia forçar massa la veu, normal, és el seu instrument de feina i cal tindre cura d'ell... Però no va passar res, les parts més complicades les cantava la banda a cor!!! "Me llamaaaaan La Primorosaaaaaa..." Simplement genial, i més quan van començar el duo de El gato montés i el presi de la societat feia la veu del tenor... Mareeee la que es va liar!!! Al principi era un duo banda+presi-soprano "Me llamabas Rafaelillo? Sí mujer, pa' que me hagas la corbata, que yo no me la se haser..." però al pasdoble, el presi ens va demostrar les seues dots líriques "Torero quiero seeeeeer..." Inoblidable.
La veritat és que l'any 2009 no podia haver començat de millor manera: capdany amb les amigues i l'amic, pobre, entre tanta dona... i després el viatge...
La resta... Tornar a la rutina no és agradable per a ningú, però no podem fer altra cosa. Aquests moments furtats a la vida són els que ens fan agafar forces per seguir endavant.
Bon Any i fins prompte!!!!!!!
