dijous, 17 de juliol de 2008

Quatre nits junts veient com surt el sol (2)


Em mires als ulls i em preguntes en qué pense. Et dic que pense en tu i somrius. Amb la mateixa pregunta, mires el fosc horitzó i et tombes en la sorra de la platja, amb les mans darrere del cap, una cama doblada i l’altra estirada. Una estona després, em contestes que penses en tot i en res. Tanques els ulls i respires fons.
Jo continue sentada, mirant l’horitzó nocturn, amb els braços rodejant les meues cames doblades i amb les mans enllaçades, com una mena de nus indestructible. Note la teua ma a la meua esquena i un calfred recorre el meu cos. Una mena de mig abraç em fa tombar-me i recolçar el meu cap al teu pit.
Restem en silenci una estona. Sempre dius que, com dic jo, el silenci també és comunicació, així que interroguem el cel i els estels amb els nostres ulls i el nostre silenci. Els teus dits juguen amb el meu muscle, dolços, suaus. Sospires i el meu cap nota la inspiració, l’expiració, el bategar del teu cor que extranyament s’accelera.
Dius el meu nom amb un fil de veu, quasi inaudible. Et conteste tímidament. Tornem a estar en silenci i de sobte, em xiuxiuejes una pregunta: “M’estimes?”. Mire el cel i em fa l’ullet. La claror arriba lentament. Et conteste que no ho sé, que m’ho pensaré i et fas l’ofés. També has vist el gest del cel. Dius amb un somriure que tu tampoc m’estimes i que estàs fart de mi. Em gire cap a tu i et mire als ulls. Et xiuxiueje que dius moltes mentides. Somrius. Amb un fil de veu em preguntes si t’estime, et mire als ulls i et bese en la boca fanàticament.