dijous, 8 de maig de 2008

Petjades...



Les teues petjades es perden en la llunyania i en el silenci.
Les teues petjades em deixen un regust amarg dels temps viscuts.
Les teues petjades són dubtoses, no tenen una direcció clara.
Les teues petjades vénen cap a mi i de sobte canvien de rumb.
Les teues petjades es perden en un desert de dubtes.
Les teues petjades entren en la boira i caminen cap al sol.
Les teues petjades patixen en trobar-se amb elles mateixes.
Les teues petjades ploren en veure's una altra volta al mateix lloc.
Les teues petjades es pregunten perquè fan cercles
Les teues petjades m'ho pregunten a mi i no se la resposta
Les teues petjades em demanen esguard i de sobte el rebutgen
Les teues petjades no tenen profunditat.
Les teues petjades marquen el teu camí.
Les teues petjades, a poc a poc s'esborren.
Les teues petjades, a poc a poc, ja no parlen.
Les teues petjades, a poc a poc, ja no pregunten.
Les teues petjades, a poc a poc, es resignen als cercles dels quals mai sortiran.
I jo, a la vora de la mar, observe com una ona enorme esborra les teues petjades sense deixar-me un moment de comiat, sense poder fer res per elles, mirant com s'esvaeixen i deixen pas a nous caminants.