Feia temps que no gaudiem de la natura. Sempre estem molt enfeinats i somniem amb el dia de tornar a veure aquelles muntanyes. Moltes vegades et comente que hem de vindre més, que no podem deixar passar tantes setmanes. Però tens raó quan dius que no és culpa teua, sinò de la feina. Però per fi hem vingut. Ho necessitavem. La muntanya ens crida i moltes vegades no podem respondre, però ja ho hem fet.
Hui hem estat enfeinats. Podriem dir que no hem parat amb les visites turístiques de rigor, els cafés, les converses... Sense que ens adonarem s’ha fet fosc, i ara ja és tard, però no tenim son. Seguts al llit pensem en tot el que hem fet i allò que ens resta per fer. Convenim que hauriem de dormir perque, quan es faça de dia, encara ens quedaran visites, cafés i converses, però no tenim ganes.
En un dels silencis recorde una conversa que vam tindre fa temps: em vas comentar que mai havies vist eixir el sol a la muntanya i que podriem fer-ho alguna vegada. Et conte el record i somrius. A mi em sembla el moment perfecte: no fa molt de fred i entre que ens preparem i que arribem amb el cotxe serà el moment de veure els primers raigs de sol. En principi em dius que és una bogeria però, després d’un llarg silenci, em mires als ulls, et poses de peu i em dius: “fem-ho”.
Quasi sense adonar-se ja som al lloc més alt on es pot arribar amb el cotxe. Baixem ben abrigats i contemplem el cel. La claror comença a ocultar les estreles i entre els pins naixen els primers raigs del sol. El cim fa de tron per al sol i ens descobreix abraçats al clar on ens haviem parat. Et mire als ulls i veig eixa il·lusió que feia temps que no veía. Em mires als ulls i em dius que estic boja. Et dic que ja ho sé i recolce el meu cap al teu muscle. Dins d’un silenci, amb un fil de veu, em dius que m’estimes.
Hui hem estat enfeinats. Podriem dir que no hem parat amb les visites turístiques de rigor, els cafés, les converses... Sense que ens adonarem s’ha fet fosc, i ara ja és tard, però no tenim son. Seguts al llit pensem en tot el que hem fet i allò que ens resta per fer. Convenim que hauriem de dormir perque, quan es faça de dia, encara ens quedaran visites, cafés i converses, però no tenim ganes.
En un dels silencis recorde una conversa que vam tindre fa temps: em vas comentar que mai havies vist eixir el sol a la muntanya i que podriem fer-ho alguna vegada. Et conte el record i somrius. A mi em sembla el moment perfecte: no fa molt de fred i entre que ens preparem i que arribem amb el cotxe serà el moment de veure els primers raigs de sol. En principi em dius que és una bogeria però, després d’un llarg silenci, em mires als ulls, et poses de peu i em dius: “fem-ho”.
Quasi sense adonar-se ja som al lloc més alt on es pot arribar amb el cotxe. Baixem ben abrigats i contemplem el cel. La claror comença a ocultar les estreles i entre els pins naixen els primers raigs del sol. El cim fa de tron per al sol i ens descobreix abraçats al clar on ens haviem parat. Et mire als ulls i veig eixa il·lusió que feia temps que no veía. Em mires als ulls i em dius que estic boja. Et dic que ja ho sé i recolce el meu cap al teu muscle. Dins d’un silenci, amb un fil de veu, em dius que m’estimes.
1 comentari:
Les muntanyes són llocs màgics, així ho constata la tradició popular i talment ho pot comprovar qualsevol que recorre el seu interior. A mi m'apassionen (unes més que altres, tot siga dit) i poder-les compartir amb les persones que estimes és un luxe barat i privilegiat alhora.
Publica un comentari a l'entrada