divendres, 5 de setembre de 2008

Teràpies


Quan la literatura esdevé el punt d'evasió de la realitat i de creació d'una nova, em planteje fins a quin punt es converteix en una teràpia. Mentre escrius un conte, una novel·la, una obra de teatre, un poema, reflectixes parts de la teua realitat que es veuen modificades pel subconscient. Una vegada una gran senyora i professora de la facultat ens va dir aquesta màxima: "Les vides es viuen i les novel·les s'escriuen". El context d'aquesta frase era la teoria sobre la diferència entre autor i narrador (amb totes les diegesis corresponents). Personalment tinc una mena de Pepito Grillo encantador que, de tant en tant, em recorda aquesta afirmació. I evidentment les vides es viuen i les novel·les s'escriuen, mai no gossaria posar en dubte aquesta afirmació però, en quin moment travessem la línia que diferencia el narrador de l'autor?

Aquesta discussió ja l'he tinguda amb Pepito Grillo i La Caputxeta i en aquell moment, jo, La Ventafocs, vaig fer de mediadora en el conflicte, però la meua posició és molt evident: no es pot separar l'experiència personal de la ficció en el sentit que, quan escrius, tens al cap tot el bagatge cultural, emocional, social, etc. que ens genera la vida i aquest funciona com a recurs per enriquir els textos. Obviament si una persona escriu una novel·la sobre assassinats, no vol dir que en el procés de documentació s'haja dedicat a matar persones per fer més realista el seu text, si això fora així, les presons estarien plenes d'escriptors. Vol dir que, en el procés previ de documentació, que per això es diu així, potser ha llegit articles i testimonis d'assassins i utilitza aquestes lectures per fer el seu text més verosímil.

La identificació autor-narrador no deixa de ser un recurs estilístic però no hem d'oblidar que els escriptors són/som persones humanes i no es pot evitar deixar anar una pinzellada de vida pròpia en una novel·la. Aquest exercici serveix per observar que els problemes no ho són tant i que els bons moments poden crear textos bellísims. Escriure ens ajuda a creure que algunes coses que ara semblen impossibles, potser no ho siguen tant i ens ajuda també a somniar amb moments que voldriem compartir amb les persones que estimem.

Escriure, moltes vegades, funciona com a teràpia per crear el món en el qual ens agradaria viure, per generar les situacions en les quals ens agradaria veure'ns.


Nota: No escric per escriure, encripte. No parle per parlar, sempre hi ha alguna cosa més darrere de les meues paraules.

1 comentari:

Xavi ha dit...

Afirmar que les vides es viuen i les novel·les s'escriuen no significa, en cap cas, negar que la persona que escriu projecta sobre el text determinats elements de la pròpia experiència. La màxima el que pretén és donar compte que la literatura és ficció, fins i tot en aquells casos en què aparentment hi ha la màxima referencialitat respecte de l'autor. En l'autobiografia, per exemple, un factor que juga fort és l'autojustificació de la trajectòria vital, de manera que la persona que apareix reflectida en les pàgines no ha de correspondre's exactament amb la de la realitat. En conseqüència, jo em veig obligat a reivindicar la validesa de l'enunciat sempre que puc. Què t'he de dir a tu, veritat?