dilluns, 21 d’abril del 2008

Reflexió


Ho diuen a tot arreu: res no és perdurable, tot, en algun moment, s’acaba. S’acaba el temps dels bons moments que duren un instant, s’acaben també les penes, s’acaben les relacions, s’acaben els amors, s’acaben les pomes, les peres, les taronges… Tot en algun moment acaba i si es una d’aquelles coses en les quals habiem posat massa il·lusions o massa energies, ens resentim i notem una mena de dolor fosc al cor. És totalment inevitable.
Però tota cosa que acaba, ens dona una lliçó, ens fa més forts i ens ensenya que, en algun moment, no hem fet el que calia o no hem estat a l’altura de les circumstàncies. Per aixó és bó reflexionar i pensar en allò que ja ha acabat, per veure que podem aprendre i com podem fer per que no es torne a repetir el final.
Després d’aprendre tot alló que ens pot ensenyar, hem de mirar al nostre voltant i veure com estem fent les coses i qui està sempre al nostre costat. No parle de veus que ens diuen allò que fem bé o malament, parle de persones que ens donen suport i que no dubten ni un minut en deixar-ho tot perquè nosaltres hem dit que no estem bé en eixe moment. Són eixes persones que, encara que no ens adonem, sempre estan ahí. Son eixes persones que actuen com diuen que actuen els bons músics: quan estigues tocant, no esperes que la gent se n’adone que estàs tocant, el vertader èxit arriba quan, qui t’escolta, se n’adona de que has deixat de tocar.