Conseqüències

Ara que ja ha passat Eurovisió, concurs que evidentment no vam guanyar però en el qual vam quedar en millor lloc que altres edicions (europa hauria de fer un cens de freacks), es mostren les conseqüències d'aquest esdeveniment. La cançò que vam dur, El chiki chiki, no és més que un altre producte de la sexta i de la productora El Terrat, que ara, a través del programa de Buenafuente, anima els espectadors a fer una versió d'aquesta que pot esdevindre la cançò de l'estiu. Les respostes no s'han fet esperar. Ací us deixe una d'elles que ens toca de prop. És la versió valenciana i es diu "El xe qué, xe qué". Comenteu, comenteu! A mi em sembla molt original... Paellea, paellea!!! Per cert, aquesta versió ha eixit a la premsa i tot!!!

Nota: Aquesta informació ha estat facilitada per Dani (Mapache), gran lector de premsa electrònica, des de San Sebastián de los Reyes, Madrid. Encara que lluny no ens perds de vista!!!

Allò que vam tocar...

En posts anteriors he parlat d'allò que vam tocar a Requena el trio de cordes, però no he mostrat com de complicades eren les obres... Així que ací us deixe als Apocalyptica perquè mostren de què va la cosa. Us pose els videos per ordre del programa que vam fer. El que m'haguera fet il·lusió es que algú haguera grabat l'actuació, però no ho va fer ningú. Ací deixe les videos. Quan acabeu de veure'ls deixeu un comentari!!!!

Metamorfosi

El nostre amic és verd. Vam quedar una nit tots els amics, esdeveniment digne de celebrar perquè ajuntar tothom és una fita important, tots o vivim massa lluny o estem massa ocupats. La qüestió és que aquella nit estàvem tots, fins i tot els que viuen lluny i vam fer festa: primer sopar i després... el que ens apetira, l'objectiu era estar junts. Però ens esperava una sorpresa: un dels amics va vindre molt capficat, trist i contrariat. Li vam preguntar que li passava i ens va dir amb un fil de veu:
- Sóc verd.
Ens el vam mirar una estona i no semblava diferent a nosaltres, però ell insistia en el fet que era verd.
Mentre sopàvem li vam preguntar perquè deia que era verd. Ens va dir que s'havia vist a l'espill i que s'havia vist verd i que en tots els espills que es mirava, era verd. Nosaltres, que ja el coneguem, vam seguir-li el joc, per veure fins on arribava la broma. Li vam preguntar què havia menjat, si prenia alguna medicació, si havia estat treballant amb pintures verdes… Res semblava estrany, era tot molt coherent, molt normal, simplement era verd.
El sopar va començar a animar-se, parlàvem i réiem sense capficar-nos massa en la verdor del nostre amic. En un punt del sopar ja féiem broma: “Tu calla, que ets verd!!!”; “Em margineu perquè sóc verd!!!” i ens réiem de la situació. Ens réiem tots, fins i tot el nostre amic verd que, a poc a poc es va anar animant. Li va dir que era verd a les cambreres, als vianants, als porters de les discoteques en les quals pretenia que el deixaren passar sense pagar perquè era verd. Quantes més hores passaven, més verd el veiem i més ens réiem. Cap al final de la nit, era totalment verd, d'un verd clar, brillant, com la gespa després de la pluja. Ell era verd i no tenia cap por de dir-ho: “Senyores i senyors, sóc verd!!” Quan va dir això dalt de l'escenari de la discoteca, el vam ovacionar.
Ja quan ens acomiadàvem, li vam dir que ho deixara estar, que com a broma i fil conductor de la nit havia estat bé, però que ja no calia seguir. Es va ofendre molt, perquè no era una broma. I tenia raó, perquè tot i el comentari, nosaltres el veiem verd, tothom el veia verd. De fet, ara, un temps després, el nostre amic encara és verd.

XX Open Matemàtic

Dissabte 17 de maig es va celebrar l'acte d'entrega de premis del XXé Open Matemàtic a Requena. En aquest acte es van recordar els 20 anys d'història de la competició i es va comprobar l'evolució de la trobada en l'augment de participants, que ja abraça l'àmbit estatal. Aquesta competició és una manera molt interessant de divulgar les matemàtiques i el seu ensenyament i de desfer els tabús que ronden a aquesta matèria.

Les matemàtiques formen part de la vida i per això, cada edició ha relacionat aquesta matèria amb algun aspecte interessant: matemàtiques i art, música, màgia, superstició, humor... La competició es divideix en jornades en les quals es plantejen diferents problemes i els participants es classifiquen fins arribar a la darrera jornada on es planteja el darrer problema. Es premia l'eficiència en resoldre les qüestions però també la bellesa: hi ha un premi a la manera més bonica de resoldre un problema.

Jo no coneixia aquesta competició i ha estat totalment casual que la coneguera: en un dels darrers posts us vaig comentar que els violoncel·listes teniem un "bolo" a Requena, doncs era en l'entrega de premis d'aquest Open. En arribar ens estava esperant Antonio Ledesma, catedràtic de matemàtiques de l'IES nº1 de Requena i ens va facilitar tot el que vam necessitar per fer un assaig previ a l'actuació. Ens van tractar molt be: ens convidaren a dinar, vam recòrrer una ciutat per a molts desconeguda i bellísima i vam conèixer molta gent interessant del món de les matemàtiques.

Pel que fa l'àmbit musical, l'assaig previ era necessari ja que, en lloc de tres violoncel·listes, per qüestions que no cal explicar, ens vam trobar que solament n'erem dos i ens feia falta un altre per completar les veus. En un moment d'il·luminació, vam pensar que potser una viola faria bon paper, així que vam contactar amb Olga, que forma part de la Jove Orquestra i estudia al conservatori de Torrent. Ens vam quedar impressionats en veure que, en poques hores, Olga va muntar sense problemes el programa sencer del concert: Path, Nothing else matters i Harmageddon, obres prou complicades pels ritmes i pel génere: no ens haviem imaginat que una viola pogués tocar heavy! Així que vam anar els tres i el resultat va ser millor del que esperàvem: tothom ens va felicitar pel breu concert i per l'originalitat de les obres.

Va ser un dia molt complet: vam aprendre que les matemàtiques poden ser divertides, que ens ajuden a entendre molts aspectes de la vida i donen explicació a coses molt curioses i que amb ganes i il·lusió es poden fer meravelles, matemàtiques i musicals.

Plou...

Plou i corren pels carrers els riuets que moren a les clavegueres. Cau la pluja insistent i fina com centenars d'agulles que es claven a poc a poc, cada vegada més dins, més profund. Cauen les agulles als ulls i penetren sense cap contemplació, com si fora la seua feina i qualsevol objecció possible un insult. Jo camine sense rumb pels carrers del poble esdevingut ràpidament ciutat sense un moment de reflexió sobre la pròpia grandària. Camine per la part que encara és poble i els malnoms em segueixen. Volen que els torne a casa però no sé a qui pertanyen ni on viuen i a més, plou.

Plou i corren pels carrers els riuets que moren a les clavegueres. El sol acaba la seua jornada i ja te a la mà la fitxa per posar-la a l'aparell: un dia més, un sou més. El dia que el sol es jubile no sé que farem nosaltres, encara que els dies com avui no ha fet un bon treball: ell fora, sense núvols aparents i aquesta pluja insistent que cau a sobre, sense pietat. El sol es fa gran i es nota, tots ens hem acostumat a ell, a la seua feina, però no pensem que està cansat. Creua un cotxe i passa per damunt dels riuets generant un petit caos d'aigua que torna al seu curs cap a la claveguera. Camine altra vegada sense rumb i a més, plou.

Plou i corren pels carrers el riuets que moren a les clavegueres. Un unicorn em pregunta la direcció d'una copisteria i li indique el camí. M'explica que necessita una còpia del passaport perquè ha de viatjar. Em dona les gràcies i continue caminant sense rumb. Un elf em demana dinés per a l'autobus i li done les poques monedes que trobe a la butxaca. No és molt però de mica en mica… Continue sense rumb. Les meues passes em segueixen i m'acoste a un mur. Tot i el mur continue, sense desviar-me. A un pam del mur medite si seguir o donar la volta. Decidisc continuar, així que faig tres passes enrere, prenc impuls i comence a córrer. En travessar el mur me n'adone que no canvia res, que tot és igual i a més, plou.

Jove Orquestra

Ja arranca el final de curs de l'escola de música d'Alaquàs i es va notant en el nivell de les obres que comencem a assajar a l'orquestra. Després del concert de Dvorak i Corelli ara ens endinsem en l'estudi de Mozart, amb tota la seua complexitat musical i la banda sonora de El Senyor dels Anells. Mozart, evidenment, és un repte molt gran, però assolible i més després del nivell que ha demostrat tindre l'orquestra. Pel que fa El Senyor dels Anells, és una obra que jo personalment ja he tocat amb la Banda Simfònica i és espectacular, els metalls tenen molta feina a fer!! La corda, com sempre, tractarem de fer-ho el millor possible i ajudar els companys que s'examinen de l'assignatura d'orquestra per que els posen bona nota!!

Pel que fa els violoncel·listes, anem molt enfeinats. De sis que en som en plantilla, normalment anem dos a l'assaig i últimament ni això perquè ens van sorgint feines, bolos... El darrer serà dissabte a Requena. Tocarem duos, cosa que comporta un canvi de programa ja que anàvem a tocar Path i Nothing Else matters, però amb dos violoncels no pot ser la cosa. A veure que passa!!!

Petjades...

Les teues petjades es perden en la llunyania i en el silenci.
Les teues petjades em deixen un regust amarg dels temps viscuts.
Les teues petjades són dubtoses, no tenen una direcció clara.
Les teues petjades vénen cap a mi i de sobte canvien de rumb.
Les teues petjades es perden en un desert de dubtes.
Les teues petjades entren en la boira i caminen cap al sol.
Les teues petjades patixen en trobar-se amb elles mateixes.
Les teues petjades ploren en veure's una altra volta al mateix lloc.
Les teues petjades es pregunten perquè fan cercles
Les teues petjades m'ho pregunten a mi i no se la resposta
Les teues petjades em demanen esguard i de sobte el rebutgen
Les teues petjades no tenen profunditat.
Les teues petjades marquen el teu camí.
Les teues petjades, a poc a poc s'esborren.
Les teues petjades, a poc a poc, ja no parlen.
Les teues petjades, a poc a poc, ja no pregunten.
Les teues petjades, a poc a poc, es resignen als cercles dels quals mai sortiran.
I jo, a la vora de la mar, observe com una ona enorme esborra les teues petjades sense deixar-me un moment de comiat, sense poder fer res per elles, mirant com s'esvaeixen i deixen pas a nous caminants.

Avorriment o espectacle?

Ja he comentat en altres posts que els músics, en els moments de descans de les classes de conservatori o després dels concerts o abans o després dels assaigs, cerquen noves formes de fer música amb els seus instruments. Cal dir que açò no és general, les tertúlies també ocupen gran part d'aquests moments, però els músics inquiets fan de les seues en qualsevol moment.

Ací us deixe dos videos: el primer és un quartet de violoncelistes que toca el Bolero de Ravel. A veure si trobeu alguna cosa especial. El segon són Laura i Fede tocant el violí... Fixeu-vos en el canvi d'arc de Fede!

Ah! Després de veure els videos, constesteu a la pregunta: avorriment o espectacle?

Festa internacional

Avui és dijous 1 de maig, dia dels treballadors. Aquest és un dia festiu, per tant molts no treballen, però hi ha gent que sí, que continuen les seues jornades laborals i molts d'ells amb un augment considerable de la feina. Parle en concret de dos tipus de treballadors: els dels centres comercials i els del sector serveis. Els primers reben una afluència de públic molt important ja que una gran part de la gent que no treballa, decideix anar a passar el dia a les grans superfícies i centres comercials, cosa que provoca en els treballadors d'aquests àmbits una celebració a la japonesa: celebren el dia del treballador treballant el doble que de normal. En els segons, el fet que enguany aquesta festivitat es done en dijous, ha fet que molta gent faça pont, per tant s'ha produit un èxode cap a les zones de platja que reben una ocupació que queda molt prop del 100%. Així, doncs, hotels, restaurants, cafeteries, etc. fan el seu "agost" a les primeries de maig i els treballadors d'aquests establiments també se senten un poc orientals.

És evident que un dia de festa no ha de paralitzar el país i que els serveis mínims han d'estar garantits, això és molt evident però també som humans i segur que els traballadors dels quals he parlat abans també els haguera agradat passar aquest dia amb les seues families o amics. Només cal esperar que, pel fet de treballar un festiu, la remuneració es veja afectada per aquest esdeveniment. No es pot paralitzar el país, però sí reconeixer la feina d'aquells que el mantenen en moviment. No ens costa res donar les gràcies i un somriure al cambrer/a, dependent/a que, mentre nosaltres pasem un dia de festa, continuen treballant.