Potser encara no em crec que avui però de la setmana que vé ja hauré passat una nit a Paris i estarem dinant a Montmatre. Aquest és un dels meus somnis i és un viatge que em fa moltíssima il·lusió per la ciutat, pel fet de viatjar però sobre tot per la companyia.
La primera vegada que vaig estar a París (i no va ser quan la cigonya em feia el trajecte d'anada a casa) no vaig poder gaudir tant com haguera volgut de la Ciutat de la Llum, però aquell viatge em va mostrar que era capaç de tot. Va ser el moment, dalt de la Torre Eiffel, quan vaig veure aquella enorme urbs als meus peus, quan em vaig adonar que res no era impossible i que amb un poc d'esforç, ganes i il·lusió podria aconseguir qualsevol cosa i que la vida em seria més fàcil.
Aquell viatge va ser en un moment especial en la meua vida: era el darrer any d'institut, els companys passaven de mi i pràcticament vaig estar a soles tot el viatge però aquesta situació que haguera enfonsat a qualsevol, em va donar forces per creure en mi mateixa i per marcar-me uns objectius. Després d'aquell viatge va ser quan va començar la meua "etapa autista", com a mi m'agrada anomenar-la, ja que vaig deixar de relacionar-me amb aquells que d'alguna manera em menyspreaven i vaig començar també a ser més selectiva amb les amistats.
Tracte de descriure amb paraules qué va significar per a mi aquella estada a París i no sé si ho faig bé, però sé que és un lloc molt important, que em fa sentir coses i que aquesta vegada aniré amb gent que és molt important per a mi, amb aquelles persones són una part força important en la meua vida.
1 comentari:
Diuen que amb els viatges ocorre el mateix que amb els llibres: la segona vegada que t'hi acostes et trobes una realitat diferent, no tant perquè aquesta haja canviat (que també) sinó perquè el subjecte és un altre. Confie, doncs, que aquest París complemente el primer i que et done, si més no, la mateixa força i coratge que l'anterior.
Publica un comentari a l'entrada