Ja queda menys!!!!

Els dies avancen amb una velocitat impressionant. D'ací uns dies comencen les festes majors d'Alaquàs. Em vaig adonar de l'assumpte quan dilluns vaig rebre la trucada que esperava: el director de l'orquestra ens convocava per fer el primer assaig de les Carxofes, un cant que es fa els dies 8 i 9 de setembre a la Mare de Déu de l'Olivar i al Crist de la bona mort. Quan vaig parlar amb ell vaig adonar-me que aquest era el primer tro de la gran mascletà de les festes i també vaig pensar que, en començar les festes, comença setembre que és un mes un poc... especial.

Així que podem dir que aquest post tanca les vacances i obre la rutina. Aprofitant l'avinentessa, vull comentar algunes coses sobre el bloc: Un poc de tot parla d'això, de tot un poquet però majoritàriament de música i literatura, de fet, molts textos publicats ací són això, pura literatura. Us podria fer una conferència sobre la diferència entre autor i narrador però no ho farè, crec que en dir que els textos una mica diferents només són això, literatura, hi ha prou. També vull animar els lectors d'aquest bloc a que deixen el seu comentari sobre els posts, aquesta és una forma molt especial de comunicació, cosa que manca en aquesta societat irònicament regida pels mitjans de comunicació. Per això, si teniu ganes de dir alguna cosa sobre els posts, si no esteu d'acord amb algunes opinions, si no us agraden les fotos, els textos o contrariament us agraden o us generen algun tipus de reacció, sentiment, el que siga, compartiu-ho perquè moltes vegades ens callem i guardem dins del cor moltes coses que si les compartirem notariem com se'ns alleugera la càrrega de la vida.

Una abraçada a tots!!!!!!

Després de les vacances...

En aquesta vida tot s'acava: als xiquets de l'anunci, la xocolata i a la resta de mortals, se'ns acaven les vacances. Aquest estiu només he gaudit de 15 dies de vacances pròpiament dites, la resta del temps he estat treballant però amb la feina que tinc estic tan a gust, que el dia que he d'anar a treballar em costa un poc al principi, però després me n'adone que no es per tant i m'ho passe be amb les companyes, així que no hi ha cap problema.

La veritat és que, fent balanç, ha estat un estiu genial. L'estiu passat vaig dir que va ser el millor de la meua vida: se'm va caure un mite i vaig contruïr un altre (que també ha caigut, per cert), vaig conèixer molta gent i m'ho vaig passar molt be, però aquest estiu ha estat el de les visites (algunes millors que altres), el del reciclatge i el de la declaració oberta de independència. Només una cosa hauria fet que aquest estiu haguera estat el més perfecte de tots, però em sembla que o no arribarà mai o encara li quedarà molt de temps per madurar, així que, si no ha estat perfecte, ha superat a l'estiu anterior.

Ara només em queda mirar endavant i aclarir-me amb tota la feina que em queda per fer!!!!

Nota: La foto és del castell de Xàtiva. La vaig fer el dia que per fi vam anar a Bocairent, una visita que es resistia però que vam aconseguir fer... Increible, perfecta!!!

Cosetes

Avui he descobert que amb alguns navegadors hi ha elements del bloc que no es veuen com jo em pensava, així que he eliminat l'element de pàgina "Musiqueta" perquè no done problemes i es puguen veure correctament tots els posts. Ais, quines coses em passen, no? Doncs res, ací us deixe les cançons que estaven en aquell apartat. Cal dir que equestes també són molt importants per a mi: la primera The Kill ja us he comentat el que em passa amb ella al post anterior, així que no em repetiré; les primeres d'Apocalyptica formen part del nostre repertori i la resta d'aquest grup ens agradaria que amb el temps ho foren també. La de Lluís Llach, Que tinguem sort, és una de les que més m'agraden d'ell i recorde que, a un dels primers posts vaig posar una explicació i un video, així que us remet als posts inicials, així els podeu donar una ullada per si és la primera vegada que passeu per ací. Doncs res, salut i bona música.

Quatre nits junts veient com surt el sol (2)

Em mires als ulls i em preguntes en qué pense. Et dic que pense en tu i somrius. Amb la mateixa pregunta, mires el fosc horitzó i et tombes en la sorra de la platja, amb les mans darrere del cap, una cama doblada i l’altra estirada. Una estona després, em contestes que penses en tot i en res. Tanques els ulls i respires fons.
Jo continue sentada, mirant l’horitzó nocturn, amb els braços rodejant les meues cames doblades i amb les mans enllaçades, com una mena de nus indestructible. Note la teua ma a la meua esquena i un calfred recorre el meu cos. Una mena de mig abraç em fa tombar-me i recolçar el meu cap al teu pit.
Restem en silenci una estona. Sempre dius que, com dic jo, el silenci també és comunicació, així que interroguem el cel i els estels amb els nostres ulls i el nostre silenci. Els teus dits juguen amb el meu muscle, dolços, suaus. Sospires i el meu cap nota la inspiració, l’expiració, el bategar del teu cor que extranyament s’accelera.
Dius el meu nom amb un fil de veu, quasi inaudible. Et conteste tímidament. Tornem a estar en silenci i de sobte, em xiuxiuejes una pregunta: “M’estimes?”. Mire el cel i em fa l’ullet. La claror arriba lentament. Et conteste que no ho sé, que m’ho pensaré i et fas l’ofés. També has vist el gest del cel. Dius amb un somriure que tu tampoc m’estimes i que estàs fart de mi. Em gire cap a tu i et mire als ulls. Et xiuxiueje que dius moltes mentides. Somrius. Amb un fil de veu em preguntes si t’estime, et mire als ulls i et bese en la boca fanàticament.

The Kill- 30 seconds to Mars

Aquesta cançó va arribar a mi o vaig descobrir-la en un moment molt dur, fa uns mesos. És una cançó que potser no diga res en general però que em va marcar. Us pose una traducció, l'he feta jo així que potser no siga molt fidel a l'original, però en essència diu aixó.

I qué si vull trencar
riure'm de tot en la teua cara
que penses fer?
I qué si caic a terra
i no vull agafar-me una altra vegada
que penses fer?

Vine, divideix-me
soterra'm, soterra'm
he acabat amb tu.

I qué si vull lluitar
passar la meua vida demanant
que penses fer?
Dius que vols més
qué estas esperant?
No estic fugint de tu!

Vine, divideix-me
soterra'm, soterra'm
he acabat amb tu!
Mira en els meus ulls
estàs matant-me, matant-me
la unica cosa que volia eres tu

He tractat de ser una altra persona
però sembla que no canvia res
i ara sé que açò és el que sóc.
Al final m'he trobat a mi mateixa
lluitant per una oportunitat
i ara sé que açó és el que sóc de veritat!!!

Ais, quines coses...

Us preguntareu perquè ara em dedique a penjar cançons i no escric gaire res. No vaig a contestar a la pregunta perquè podria estar pàgines i pàgines explicant la cosa. Només diré que les cançons que deixe al bloc, són cançons que vull tindre ben a prop perquè com ja vaig dir al post anterior, signifiquen molt per a mi.
Avui us deixe les darreres que han impactat en la meua trista existència. No són totes, però són les que hi ha penjades a internet... Es tracta de Pau Alabajos, del qual ja us he parlat més d'una vegada i del qual continuaré parlant, segur, perquè no paren d'anar pel món duguent la seua música a tot arreu. El darrer lloc on han estat va ser Galiza. Està bé que la nostra cultura arribe on més lluny millor. Bé, ací us deixe una nova remesa de cançons. Si voleu escoltar-ne més, compreu-vos el disc, paga la pena!!!

Musiqueta

Aquestes cançons d'alguna manera signifiquen molt per a mi.





Segur que encara em deixe alguna, però de moment aquestes van marcar moments importants. Ja en recordaré alguna més.

Jove Orquestra

El passat dissabte 28 de juny es va dur a terme el concert de final de curs de la Jove Orquestra del CEMA de la qual, com sabeu, forme part amb el meu violoncel. Però en aquesta ocasió no vaig poder estar pressent per problemes familiars. El programa del concert era molt interessant: van interpretar un temps d'un concert de Mozart i una adaptació de la banda sonora de El senyor dels anells. Com ja he dit no vaig poder assistir al concert, però gràcies a Laura i la seua càmera furtiva, podem gaudir de l'orquestra, encara que siga de la segona obra que interpretaren. En la primera, Laura tocava de solista, però no ha penjat el video, cosa que no entenc perquè segur que va fer un concert excepcional.

Haurem de conformar-se, doncs, amb la interpretació de El senyor dels anells. Espere que us agrade. No m'havia fixat però fem molt de goig a l'escenari...

Pau Freixas o Cesk Alabajos?

Anit es va presentar a Ca Revolta el disc recopilatori conjunt de Pau Alabajos i Cesk Freixas Venim del nord, venim del sud. Després de sopar, molt bé per cert, a Ca Revolta, vam passar a la sala on ens esperaven Pau i Cesk. El primer en cantar i, per tant, en trencar el gel, va ser Cesc que va cantar cançons del seu primer disc i del segon. Després va pujar Pau i van cantar a duo Dies i nits d'amor i de guerra, una cançó de Cesk que formava part de les sorpreses que ens havia avançat. En aquesta cançó es va produïr un xicotet "boicot" per part de Pau ja que, compartien micrófon i segons Pau, a causa de la concentració per no oblidar-se de la lletra, es va oblidar de passar-li el micròfon!! Van caldre tres intents per acabar la cançó ja que tant ells com el públic patiem un atac de risa fluixa!! Després va pujar Laura i va començar la part de Pau que, com sempre, va ser genial. El fet de conèixer totes les cançons va fer que gaudirem molt més d'aquest concert. La darrera cançó també va ser un duo entre Pau i Cesk i en aquest cas, van cantar Contra el ciment, de Pau, sense incidents boicòtics. Estavem tan a gust que no ens vam adonar que ja duiem 2 hores de concert i al crit de "una cançoneta i monanem" ens van brindar un bis que va esdevindre 4 cançons més, entre elles una versió molt especial de Al vent.

Va ser una vetlada genial, entre amics i amb bona música... Va semblar com si es parara el temps i no hi haguera res més al món que aquella sala, de fet, el temps esdevenia una convenció...

Nota: Furtius: Gràcies per dur-me a casa!!!!!

Nota2: La foto l'he agafada del bloc de Pau!!!

Quan passa tot...

Aquest bloc, no sé si ho vaig dir en començar-lo, va naixer com una feina per a una assigantura del màster que estic cursant. Ens van introduïr en aquest món i ara resulta que no s'en volem anar!! En avaluar el bloc, vaig traure de nota un 9, així que moltes gràcies a aquells que haveu entrat en algun moment, haveu deixat comentaris o haveu votat en l'enquesta.

Però aquest post no és un adéu, és una mena de post informatiu de qué va a passar ara que ja ha passat tot: potser les entrades no siguen tan regulars (abans eren 2 per setmana), potser es torne més personal, no ho sé, encara ho de decidir, però allò que tinc clar és que, de tant en tant, vindré i deixaré alguna coseta. A partir d'ara, la incertessa envolta aquest bloc, però no l'oblit.