Jesucristo Superstar

Digue'm conservadora però hi ha coses que no puc entendre. Resulta que diumenge vaig anar amb uns amics a veure el musical Jesucristo Superstar i no és que jo esperara trobar-me a Camilo Sesto fent aquella interpretació sublim de Jesucrist, però tampoc esperava el que em vaig trobar. Per una part, el que més em va soprendre és el canvi radical en la lletra: sembla una adaptació políticament correcta d'un text que potser deia massa coses. En la versió anterior podies entendre que el malestar de Judes amb Jesús venia donat per un "canvi de plans" en la revolta que havien planejat que va passar de ser una mena de moviment social d'alliverament del poble jueu dels romans, a un moviment de caire religiòs. En la versió anterior queda molt clar aquest malentés per part de Judes i es pot entendre millor les seues reaccions posteriors. En la versió actual no entens perquè Judes es comporta com ho fa si no recorres als teus coneixements de religió. S'evita constantment la paraula "revolución" i es canvien paraules per altres que poden semblar més senzilles però que fan de la versificació un element complicat.

Aquesta mena d'actualització de la lletra pot respondre a diversos factors: assumptes amb el copyright de la versió anterior, un intent per canviar allò que ja s'ha fet i no repetir-se o tractar d'apropar la traducció al text original en anglés. Si el problema està en el primer punt, no es pot dir res al respecte però en els dos darrers sí: molta gent coneix aquest musical ja que va ser un referent de revolta quan es va estrenar per primera vegada i l'espectador espera escoltar aquelles cançons colpidores que quan les va escoltar per primera vegada li van fer pensar. Ara l'espectador es troba amb unes lletres molt diferents que no responen a l'esperit aquell sino que es tornen molt "light", la força de les paraules de la primera traducció de l'obra es perden en rodejos.

Pel que fa la posada en escena i els actors he de dir que el muntatge és excel·lent execpte en dos moments: el rei Herodes en aquest muntatge és una mena de mag payaso que resulta un poc absurd i que distrau amb els trucs de magia i l'altre moment és la incomprensible actuació en un dels moments en els quals Jesús està patint, una mena de concert rock sense sentit. Però llevant aquestes dues excepcions, la resta és molt correcte: podem trobar unes veus incribles entre les quals està Sandra d'OT que fa el seu paper molt bé i com no l'actor que interpreta a Jesús que és impressionant com també ho són la resta.

En conclussió, si no hagueren canviat tant la lletra seria el muntatge perfecte: colpidor i impressionant, no debades és la millor ópera rock de la història!!!!!!!

Les coses de la tecnologia!!!

En un post anterior vaig posar unes cançons que són molt especials per a mi i ara resulta que el lloc web d'on les vaig traure ha modificat nosequina cosa i ja no es poden veure. Aquestes són les grandeses de les noves tecnologies, que no paren de fer coses noves i ens deixen a mitges!!!
Doncs res, ací deixe una que no vull perdre i més endavant intentaré recuperar la resta...

Salut i bona música!!!!!!!!!!!

Proses poètiques

Te deix, amor, la mar com a penyora.
Te deixe, amor, els meus ulls per veure clar.
Te deixe, amor, els meus llavis per sentir-los sempre.
Te deixe, amor, les meues mans, per que no et sentes sol.
Te deixe, amor, la meua ánima, perque no em val si tu no hi ets.
Te deixe, amor, el meu enteniment perque es nuvola si no te prop el teu.
Te deixe, amor, el meu cor perque deixa de bategar quan està tan lluny de tu.
Te deixe amor, la meua alegria perque s’acaba quan no puc gaudir dels teus ulls.
Te deixe, amor, les meues inquietuds perque tu les acceptes i veig que les comprens.
Deixa’m, amor, solament, el teu somriure com a penyora i amb aixó viuré savent que els meus ulls, els meus llavis, les meues mans, la meua ànima, el meu enteniment, el meu cor, la meua alegria i les meues inquietuds resten amb tu, segures per sempre.

Nota: Te deix, amor, la mar com a penyora és el títol d'un llibre de Carme Riera del qual us recomane la lectura.

Noves sensacions, noves cançons

Aquesta cançó no és nova per a una gran quantitat de gent, però si que ho és per a mi. Creia que coneixia la discografia de Lluís Llach però aquesta cançó em va sorprendre mentre feia un "treball d'investigació" per al Màster.
Amor particular és d'aquelles cançons que no diuen gaire amb el títol però que una vegada superes aquesta barrera i l'escoltes es clava directament al cor. És d'aquelles cançons que et fan pensar: "Si alguna vegada algú em diu que m'estima, m'agradaria que de fons sonara aquesta cançó". Aquesta és una cursilada de manual, ja ho sé, però fins i tot aquells que sembla que no ens afecten les coses tenim una part romàntica rosa fosforescent que, encara que no la deixem eixir a sovint, està i no podem evitarla.
Us deixe la lletra i un video d'En Llach interpretant-la. Colpidora fins el final!!!!!!!!!!


Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estime.

T'estime, sí,
potser amb timidesa,
potser sense saber-ne.
T'estime, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego,
si em negues la tendresa;
t'estime, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estime.

T'estime, sí,
potser amb timidesa,
potser sense saber-ne.
T'estime, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estime, i em sé feliç
quan veig la teva força,
que empeny i que es revolta, que jo...

S'acaben les festes!!!!

Avui és el darrer dia de festes "oficials" d'Alaquàs encara que queden uns quants esdeveniments programats per a la setmana que ve, tradicionalment avui s'acaven les festes amb el cant de la Carxofa al Crist de la Bona Mort i el castellet preceptiu que als músics de l'orquestra ens fa moltíssima gràcia ja que el posen a dues passes de l'escenari on toquem i patim pels nostres instruments, per les vibracions excessives i per la possibilitat de rebre un colp amb una resta de carcassa, que no seria la primera vegada que passa. Però enguany ens han promés que ens obriran una porteta lateral del castell per poder fugir a temps, ja veurem en que queda la cosa.

El balanç general, sense comptar els actes que resten per fer avui, ha estat molt possitiu. Tot i el cansament pels actes de la banda, en la qual també participe tocant la percussió pels carrers (una, que val per a tot!!!), m'ho he passat molt bé: la replegà de les Clavariesses dels Dolors de punta a punta del poble; les discussions amb Fran-Clarinet sobre l'hora de quedar, discussions que em van donar la raó quan vam fer tard a l'Ofrena i em va tocar tornar a casa "compuesta y sin percusiones"; la gran ploguda "tradicional" del dia de Moros i Cristians, desfilada que vam finalitzar mullats de cap a peus, però és el que té anar amb la comparsa on participa l'alcalde, que també es va mullar bona cosa... ; La Carxofa de la Mare de Déu de l'Olivar amb cafenet amb Marta-Clarinet mentre esperavem que donara la volta la processò i els problemes amb la cordeta que subjecta la Carxofa que van provocar que Silvia-Violoncel només puguera tocar els pizzicatos fins que va estar alçada i oberta del tot la ja dita Carxofa; el reencontre amb Laura Navarro-Violí (of course, és la violinista de Pau Alabajos...) i Fede-Violí (encara que és multi-instrumentista el xiquet!!) que feia temps que no els veia de prop; la descoberta de nous amics com Mª Ángeles, Juan Maria...; els sopars en la Confraria de la Mare de Déu de l'Olivar: si l'experiència és un grau, ja sé d'on vénen eixos soparots!!! Els cafenets i les passejades amb Vicky...

Han estat unes festes que, encara que van començar un poc extranyes, al final han estat genials!!!

Ja us contaré al proper post com ha anat la festa del Crist!!!!!!!!!!!!!!!!

Fotos:

Mare de Déu de l'Olivar desprès de la pujà (7- setembre)

Final de la processò: Ball i cap de violoncel (8- setembre)

Preparades per tocar: Silvia, Paqui i al fons Tomeu (8-setembre)

Andrea: Sort amb el superior!!!!!!!

La Carxofa tancada: l'angelet ja està dins!!!

El nostre director: Miguel Angel. Darrers comentaris als violins

Quan acaba la Carxofa... A veure el castellet!!

El castellet: Pinzellades de color al cel nocturn...

La Mare de Déu entrant a l'esglèsia

desprès de la processò.

Teràpies

Quan la literatura esdevé el punt d'evasió de la realitat i de creació d'una nova, em planteje fins a quin punt es converteix en una teràpia. Mentre escrius un conte, una novel·la, una obra de teatre, un poema, reflectixes parts de la teua realitat que es veuen modificades pel subconscient. Una vegada una gran senyora i professora de la facultat ens va dir aquesta màxima: "Les vides es viuen i les novel·les s'escriuen". El context d'aquesta frase era la teoria sobre la diferència entre autor i narrador (amb totes les diegesis corresponents). Personalment tinc una mena de Pepito Grillo encantador que, de tant en tant, em recorda aquesta afirmació. I evidentment les vides es viuen i les novel·les s'escriuen, mai no gossaria posar en dubte aquesta afirmació però, en quin moment travessem la línia que diferencia el narrador de l'autor?

Aquesta discussió ja l'he tinguda amb Pepito Grillo i La Caputxeta i en aquell moment, jo, La Ventafocs, vaig fer de mediadora en el conflicte, però la meua posició és molt evident: no es pot separar l'experiència personal de la ficció en el sentit que, quan escrius, tens al cap tot el bagatge cultural, emocional, social, etc. que ens genera la vida i aquest funciona com a recurs per enriquir els textos. Obviament si una persona escriu una novel·la sobre assassinats, no vol dir que en el procés de documentació s'haja dedicat a matar persones per fer més realista el seu text, si això fora així, les presons estarien plenes d'escriptors. Vol dir que, en el procés previ de documentació, que per això es diu així, potser ha llegit articles i testimonis d'assassins i utilitza aquestes lectures per fer el seu text més verosímil.

La identificació autor-narrador no deixa de ser un recurs estilístic però no hem d'oblidar que els escriptors són/som persones humanes i no es pot evitar deixar anar una pinzellada de vida pròpia en una novel·la. Aquest exercici serveix per observar que els problemes no ho són tant i que els bons moments poden crear textos bellísims. Escriure ens ajuda a creure que algunes coses que ara semblen impossibles, potser no ho siguen tant i ens ajuda també a somniar amb moments que voldriem compartir amb les persones que estimem.

Escriure, moltes vegades, funciona com a teràpia per crear el món en el qual ens agradaria viure, per generar les situacions en les quals ens agradaria veure'ns.

Nota: No escric per escriure, encripte. No parle per parlar, sempre hi ha alguna cosa més darrere de les meues paraules.

Quatre nits junts veient com surt el sol(3)

Feia temps que no gaudiem de la natura. Sempre estem molt enfeinats i somniem amb el dia de tornar a veure aquelles muntanyes. Moltes vegades et comente que hem de vindre més, que no podem deixar passar tantes setmanes. Però tens raó quan dius que no és culpa teua, sinò de la feina. Però per fi hem vingut. Ho necessitavem. La muntanya ens crida i moltes vegades no podem respondre, però ja ho hem fet.
Hui hem estat enfeinats. Podriem dir que no hem parat amb les visites turístiques de rigor, els cafés, les converses... Sense que ens adonarem s’ha fet fosc, i ara ja és tard, però no tenim son. Seguts al llit pensem en tot el que hem fet i allò que ens resta per fer. Convenim que hauriem de dormir perque, quan es faça de dia, encara ens quedaran visites, cafés i converses, però no tenim ganes.
En un dels silencis recorde una conversa que vam tindre fa temps: em vas comentar que mai havies vist eixir el sol a la muntanya i que podriem fer-ho alguna vegada. Et conte el record i somrius. A mi em sembla el moment perfecte: no fa molt de fred i entre que ens preparem i que arribem amb el cotxe serà el moment de veure els primers raigs de sol. En principi em dius que és una bogeria però, després d’un llarg silenci, em mires als ulls, et poses de peu i em dius: “fem-ho”.
Quasi sense adonar-se ja som al lloc més alt on es pot arribar amb el cotxe. Baixem ben abrigats i contemplem el cel. La claror comença a ocultar les estreles i entre els pins naixen els primers raigs del sol. El cim fa de tron per al sol i ens descobreix abraçats al clar on ens haviem parat. Et mire als ulls i veig eixa il·lusió que feia temps que no veía. Em mires als ulls i em dius que estic boja. Et dic que ja ho sé i recolce el meu cap al teu muscle. Dins d’un silenci, amb un fil de veu, em dius que m’estimes.