Teoria del caos

Quan vaig fer la transacció pertinent per obtindre el nou disc de Pau Alabajos Teoria del caos, em van demanar que fera una crítica al blog, però una de les bones, en les quals es diuen les virtuts i els defectes. Així que, al dia següent, de matí i després de desdejunar (és una dada que qui em coneix sap que és important), vaig engegar l'ordinador, vaig traure el disc i el vaig posar. Em vaig armar amb un full i un bolígraf per apuntar virtuts i defectes de cada cançó i vaig clicar al play. En la primera cançó vaig apuntar: molt be, més del mateix, en la seua línia i amb algun canvi pel que fa el ritme. En la segona vaig apuntar: un canvi de ritme més destacat, diferent a la resta... En la tercera vaig apuntar: Especial...diferent. I a partir d'ací no hi ha cap anotació més excepte en aquella que es titula Tinc una mania inconfessable en la nota de la qual, no hi ha paraules, només açó: XDD.

Per què vaig deixar d'apuntar coses al full? És una bona pregunta. Crec que quan et quedes bocabadat i gaudixes de cada nota, de cada paraula, és difícil escriure. A cada pista que passava, allò que en un principi m'havia semblat més del mateix, esdevenia eixe punt d'autenticitat, de dir: ha canviat un poc, ha evolucionat, però no hi ha dubte, és Pau.

Crec que he de fer menció especial a Euskadi batega: espectacular. L'orquestra (JORCAVAL) com sempre, colpidors i impressionants (pot ser en aquest punt no sóc totalment objectiva, però escolteu el disc i veureu com no dic mentides!!), la col·laboració de Ruper Ordorika, la lletra que naix directament del cor... Crec que no em queden adjectius...

Una recomanació: escolteu el disc, escolteu-lo tot, gaudiu de l'evolució, gaudiu de la música, de cada nota, gaudiu de la veu de Pau, de cada paraula, gaudiu, en definitiva, d'un disc molt esperat i que no us deixarà indiferents i molt menys decebuts.

Cosetes musicals

Com ja he comentat en altres posts, forme part de la Jove Orquestra de la Unió Musical d'Alaquàs. Diumenge passat vam participar en el II Festival d'Orquestres Joves a l'auditori de la S.M.I "Santa Cecilia" de Cullera. Feia temps que no viatjavem tots junts, encara que no va ser un viatge molt llarg, però ens ho vam passar molt be. Vam tocar el Concerto grosso nº1 en Re M d'A. Corelli en el qual eren solistes Laura Navarro i Paula Besó amb el violí i Samuel Costilla amb el Violoncel i després vam tocar Palladio de K. Jenkins, tot sota la batuta del nostre estimadissim director Miguel Angel Lino, la paciència en persona.

Va ser un bon concert, els solistes van estar espectaculars i la resta de l'orquestra va mostrar el nivell creixent de la nostra agrupació. Va ser molt agradable tot, el viatge, el concert, l'espera, la picadeta i la tornada. Pel que fa l'espera... Bo, qui siga músic sap que, amb un instrument a les mans es poden fer meravelles i més quan estàs amb amics amb una imaginació sense límits. El video que us deixe és una mostra d'aquesta imaginació desbordada en el moment posterior al concert, quan els nervis havien passat.

Nota: Que no anirem al Tu si que vales o al Tienes talento? Pensem-ho xiquets!!!

Una història, una reflexió

“Si et trobe a faltar quan estas prop, com no t’he de trobar a faltar ara que ets tan lluny?”
L’absència en la llunyania és un grau molt important que provoca el fet de trobar a faltar algú. Aquest és un sentiment que tothom ha tingut en algún moment: es troben a faltar persones, llocs, moments, coses... Ens fa tindre eixe semblant malenconiòs, amb la mirada perduda i un petit somriure als llavis mentre passen per la nostra ment les imatges dels moments viscuts. És un sentiment de vegades bonic trobar a faltar algú. Això vol dir que eixa persona ens importa molt i que ens agrada gaudir de la seua presència. Moltes vegades ens fa molta falta la seua presència.
Però, també és possible trobar a faltar algú que tenim a prop. Complicat però possible. L’absència no cal que siga física, podem estar junt a una persona i trobar-la a faltar, sentir-la absent. Aquest sí que és un sentiment més preocupant: l’absència diguem-li “espiritual”. Moltes vegades estem amb una persona i notem com el seu cos està pressent però pensa en altres coses, com sol dir-se, té el cap en un altre lloc. Preocupant? Depén del grau d’importància que tinga per a nosaltres la persona en qüestió. Si ens importa molt, aquesta absència ens preocuparà ja que mai no podem saber quines coses passen pel cap de les persones i aquestes coses poden ser possitives o negatives. No podem evitar preocupar-nos de les absències “espirituals” de les persones que ens importen; de les persones que ens importen molt

Monòlegs

Hi ha una part del mercat teatral dedicat a l'humor que, en els darrers anys ha pres molta importància: els monòlegs. Sembla que no és més que pujar a un escenari i contar coses de la vida quotidiana de la forma més graciosa possible, però un monòleg té, ademés de la part del guió que resulta complicada pel fet que els referents que utilitzes han de ser coneguts pel públic, té la part interpretativa: el monologuista està sol, damunt de l'escenari sense més ajuda que la seua veu i els seus gestos per fer riure.
Els monologuistes, encara que no ho semblen, treballen molt dur i aixó es veu reflectit en la repercussió social que tenen. En català, encara que ara s'ha passat al castellà (no entrarem en valoracions, és igual de bo en les dues llengües) tenim Andreu Buenafuente, director de programes com "La cosa nostra" i "Una altra cosa" (TV3), "Buenafuente" (A.3) i "Buenafuente" (la sexta), també és el director de la productora "EL Terrat" i, tot i aixó, continua començant els seus programes amb un monòleg.

Un altre monologuista important és Agustin Gimenez, un dels millors que conec i dels més complets. El monòleg que us deixe a continuació puc dir que és el millor que ha fet, de moment.



I per últim, un dels nous, Angel Martin. Copresenta el programa "Sé lo que hicisteis" en la sexta. Si ja és molt divertit al programa, mireu-lo fent monòlegs.

Xarangues, l'ànima de les festes

Els músics, a part de pertànyer a una banda o a una orquestra, siga del tipus que siga, tracten de guanyar-se la vida fent allò que més els agrada: tocar. Per això, molts d'ells s'agrupen en xarangues: grups de 10 a 15 músics que ofereixen els seus serveis a falles i altres institucions per animar els dies de festa.
El millor d'aquestes xarangues és que, ademés de cobrar, s'ho passen molt bé i gaudixen de fer música o el cabra, depen del moment i la situació.
Ací us deixe tres videos per mostrar una feina que esdevé l'ànima de les festes. La primera xaranga és "Agua de fuego", amics i companys, la segona és "Fer la mà", xaranga que acompanyava a una falla d'Alaquàs i la tercera és "Pensat i fet", també amics i companys.
Nota: pot ser la qualitat musical dels videos no és molt bona, però puc assegurar que toquen molt bé. És com tot: en directe sonen millor.

Sant Francesc: recta final!

Com ja he comentat en altres posts, enguany m'encarregue de preparar una exposició sobre Sant Francesc de Paula i l'Orde Mínima Seglar a Alaquàs.

Allò que semblava una feina relativament fàcil sobre el paper, ha esdevingut un treball de camp prou dur, d'anar casa per casa a demanar objectes per poder fer una exposició senzilla però no cutre.

He d'agraïr les facilitats que m'ha donat tant l'Ajuntament com la direcció del Castell d'Alaquàs i també la inestimable col·laboració de Chari i Mati que han fet un paper molt important de relacions públiques. Sense elles aquesta exposició hauria estat un desastre.

Des d'ací us convide a la inauguració: serà el diumenge 6 d'abril a les 13h en la sala 28 de febrer del Castell d'Alaquàs.

Ha estat una feina molt dura però crec que el resultat paga la pena!!

Una història, un pensament

El sol despuntava per l’horitzó i les primeres llums arribaven al poble, mandroses, com si no vulgueren eixir. Tot ho vaig veure des del balcó de la meua habitació. Va ser una nit de llum tènue, bolígraf i paper. Una d’aquelles nits en les que les paraules m’envolten, plenen el meu cap i poseeixen la meua mà amb una activitat tan frenètica que no deixen espai al descans. Saps que em pasen aquestes coses de tant en tant i més quan estic lluny de casa, quan estic lluny de tu.
Vaig escriure tantes coses! No sé si mai t’he contat aquesta sensació: sol arribar per la nit, prou tard, sense avisar. De sobte una frase no em deixa dormir; una frase que colpeja la meua ment creant imatges que han de ser plasmades al paper, unes històries que no es poden quedar sense escriure. Comencen a rondar i fan que dormir siga una tasca impossible, així que m’he d’alaçar i començar a escriure. La sensació física d’açò és molt dificil de descriure: és una mena d’embotament al cap, com si el cervell es saturara de sobte i s’haguera de buidar d’alguna manera. Crec que en eixos moments no veig qué escric, només deixe anar la ma i ella a soles descriu les imatges que genera el meu cap.
Ja havia eixit el sol i la llum es reflexava a la mar creant una estora durada que, a poc a poc es feia més gran. Vaig seure al llit amb tots els meus papers nocturs i els vaig començar a llegir. Parlaven de tot, parlaven de tu. Un dels darrers que vaig llegir deia: “Si et trobe a faltar quan estàs prop, com no t’he de trobar a faltar ara que ets tan lluny?” I la son es va apoderar del meu cos.

El dia de Pasqua...

Ahir i avui son dies de mones, coques d'anous amb panses, corda i catxirulo. Ahir va ser dia d'estrenar sabates, més conegudes com "pasqüeres" i d'anar al camp a dinar o a berenar. Abans, em conten els meus pares, que en les colles d'amics es demanaven els xics a les xiques si volien ser les seues pasqüeres i tenien una relació que o durava la pasqua o, en alguns casos, tota la vida. Era el moment perfecte per declarar-se. És un fet molt normal ja que el dia 21 va entar oficialment la primavera i, com tots saveu "la primavera la sang altera"!! Ara no està de moda alló dels pasqüeros, però és indiscutible que els estudiant tenim una setmana per davant per enllestir treballs i moltes hores per gaudir d'elles amb els amics...

El dia de Pasqua

Pepico plorava

perque el catxirulo

no se li empinava

La tarara sí

la tarara no

la tarara mare

que la balle jo!!

Setmana Santa de resaca

Avuí és Dijous Sant, dia en el que conmemora el Sant Sopar, moment en el qual Jesucrist va instaurar l'eucaristia repartint el pa i el vi entre els seus deixebles.

Avuí és dijous 20 de març, el dia de després de Sant Josep dia en el qual es cremen les falles i els fallers començen a pensar en les falles del 2009.

Enguany ha coincidit la Setmana Santa amb les Falles i molts s'han plantejat la compatibilitat d'aquestes dues festivitats y celebracions. Al meu poble no hi ha hagut cap problema: les falles han estat els sues dies i després, es duran a terme les celebracions religioses. El que em plantege és com es resoldrà aquestra avinentesa en llocs on es realitzen processons tots els dies de Setmana Santa. Ara sí que el director i els guionistes de Mision Imposible podrien haver encertat amb aquelles imatges de falleres i natzarens junts cremant sants com si foren falles!!

El que passa és que tenim tantes festes i tradicions que, quan passen aquestes coses d'unió de dates un té el cor com dividit. Però hi ha temps per a tot!!!!

Nota: El quadre de la imatge és Los Nazarenos de Sorolla.

Falles Folles

És innegable. Des de fa una setmana escoltem al carrer l'internimable seguit de pum, pim, pffffffpum, pinyauuuun, i el més internacional de tots els coets, PEIM, el masclet. Hui, mentre veia un fragment de l'ofrena per Punt2 (m'estalviaré valoracions) he escoltat que les falles de valència donen un premi a una investigació que tracte sobre les falles. És interessant sobre tot perquè es pot fer un estudi ben interessant per donar compte de tots els rituals i les seues petites diferències entre comissions falleres i com es regeixen per un órgan superior que marca les normes fins i tot del vestir o de comportar-se.

Aquest migdia pensava, mentre passaven per baix de casa falles acompanyades per músics (ànim companys!!!) que encara queden 3 dies de festa i la resaca del 20. Pensava també en que, encara que sempre hi haurà el xiquet de torn que et tira el coetet als peus i se'n riu i els majorets, "petardets", que també ho fan, paga la pena fer una ullada a l'ambient de falles, per trobar-se amb la gent, per gaudir de la festa en el carrer, si és possible amb els amics, per veure amb els propis ulls la grandiositat dels monuments que tothom qualifica com obres d'art, que pot ser ho són i per comprovar allò de la paradoxa de l'observador...