dijous, 27 de març de 2008

Una història, un pensament


El sol despuntava per l’horitzó i les primeres llums arribaven al poble, mandroses, com si no vulgueren eixir. Tot ho vaig veure des del balcó de la meua habitació. Va ser una nit de llum tènue, bolígraf i paper. Una d’aquelles nits en les que les paraules m’envolten, plenen el meu cap i poseeixen la meua mà amb una activitat tan frenètica que no deixen espai al descans. Saps que em pasen aquestes coses de tant en tant i més quan estic lluny de casa, quan estic lluny de tu.
Vaig escriure tantes coses! No sé si mai t’he contat aquesta sensació: sol arribar per la nit, prou tard, sense avisar. De sobte una frase no em deixa dormir; una frase que colpeja la meua ment creant imatges que han de ser plasmades al paper, unes històries que no es poden quedar sense escriure. Comencen a rondar i fan que dormir siga una tasca impossible, així que m’he d’alaçar i començar a escriure. La sensació física d’açò és molt dificil de descriure: és una mena d’embotament al cap, com si el cervell es saturara de sobte i s’haguera de buidar d’alguna manera. Crec que en eixos moments no veig qué escric, només deixe anar la ma i ella a soles descriu les imatges que genera el meu cap.
Ja havia eixit el sol i la llum es reflexava a la mar creant una estora durada que, a poc a poc es feia més gran. Vaig seure al llit amb tots els meus papers nocturs i els vaig començar a llegir. Parlaven de tot, parlaven de tu. Un dels darrers que vaig llegir deia: “Si et trobe a faltar quan estàs prop, com no t’he de trobar a faltar ara que ets tan lluny?” I la son es va apoderar del meu cos.